L’Alzheimer, Andrés Iniesta i un plat d’ous amb bacó

Avui aquest diari s’ha oblidat una lletra a la capçalera de la seva portada. Ha dedicat espai que abans ocupaven els polítics cruels, els estafadors sense escrúpols i els milionaris que juguen a futbol a parlar de l’Alzheimer i de les persones que treballen en la investigació per trobar un remei que curi el que avui és incurable.

Avui a la nit l’amable Andrés Iniesta, a qui tothom estima, enviarà als seus 9.500.000 seguidors de Twitter 140 caràcters en què els convidarà a col·laborar en la lluita contra l’Alzheimer. I també ho faran Albert Om i Toni Soler i Pedro García Aguado i Àlex Corretja i Gemma Mengual i Elsa Anka i Carme Barceló i Màxim Huerta i Albert Bosch i fins l’entranyable rondinaire Tomás Roncero.

Algunes empreses invertiran diners, publicant anuncis de les seves marques on s’oblidaran també alguna lletra del seu logotip i demanaran de nou als seus consumidors, clients i empleats que se sumin a la causa.

Cadenes de ràdio, de televisió i altres diaris publicaran notícies i anuncis amb el mateix objectiu. I creatius que abans ajudàvem les empreses a vendre més, ara pensarem també idees per ajudar els científics a investigar més.

I per què farem això? ¿Ens hem tornat tots bons de sobte? ¿Ens han agafat unes incontrolables ganes de canviar el món?

No ho crec. O potser sí.

Un meravellós anunci d’Apple dels anys 90 deia que la gent que està prou boja per pensar que pot canviar el món és l’única que pot fer-ho de debò.

Algú va dir una vegada que en un plat d’ous amb bacó la gallina sempre hi està implicada però el porc sempre hi està compromès. I crec que aquesta és la clau de tota aquesta bogeria: estar-hi compromès. No es tracta de caritat ni de ser bo per guanyar-se el cel, ni de vestir-se de Coronel Tapioca i sacrificar les vacances a Calella de Palafrugell per ajudar els pobrets nens africans que tenen fam i set.

Es tracta de dir-se Andrés Iniesta i comprometre’t a demanar a 9.500.000 persones que es comprometin com ell. Sense esperar cap benefici a canvi.

Però també es tracta de dir-se Juan Pérez, ser taxista i demanar-li als teus 65 seguidors de Facebook que es comprometin igual que tu. O ser el CEO d’una gran multinacional i pensar com els productes que fabriques poden contribuir a millorar la vida dels teus consumidors.

Perquè, sabeu què?, cada dia cansa més veure a la televisió estúpids anuncis de cotxes travessant paisatges meravellosos, o famosos passats de moda anunciant cremes per semblar més joves i després fotografiant-se al Senegal per a la portada d’una revista del cor amb negrets amb mosques i ulls incrèduls. O models increïbles parlant de les excel·lències del pa de motlle i, d’altra banda, diversos supermercats llençant tones d’aliments a les escombraries. I anuncis de joves amb síndrome de Down que són feliços treballant en la recepció d’una empresa gràcies a la generositat d’un programa social d’una gran corporació multinacional, social, bona i responsable.

Cansa veure plenes per Nadal les prestatgeries dels Bancs d’Aliments, perquè per Nadal, amics, se’ns omple a tots el cos d’una ingènua sensibilitat, com si la resta de l’any els pobres mengessin en restaurants.

Cansa rebre a Facebook fotos d’amics en viatges de solidaritat a Malawi, celebrant l’aniversari d’un company voluntari amb cerveses, i un pastís amb espelmes i aire condicionat.

Estic convençut, o almenys vull estar-ho, que no hi ha cap tipus de mala intenció en totes aquestes iniciatives, però també estic absolutament convençut que en la majoria de casos tots aquests esforços són un malbaratament de solidaritat inútil. I la minoria restant tenen l’evident, astut i premeditat objectiu de semblar bons als ulls dels altres. El que els anglosaxons anomenen green washing.

Perquè no hi ha compromís.

Els diré una cosa: en els temps que corren, ja ningú pot restar impassible davant els problemes de la societat. Tenim no només l’oportunitat, sinó també l’obligació de contribuir i comprometre’ns en la construcció d’una societat més justa i equilibrada. Una societat en la qual el jo és substituït pel nosaltres i en la qual tots aportem el nostre famós granet de sorra perquè sigui així.

No cal que et diguis Andrés Iniesta. Ni vestir-te de Coronel Tapioca, ni canviar l’estiu de Calella de Palafrugell per un camp de refugiats a Veneçuela.

És hora de canviar el món i el canvi comença en tu.

Demà al matí, has de començar a comprometre’t a canviar el món. Sense importar si ets un famós, un empresari o un taxista.

Repeteix-t’ho cent vegades abans d’anar a dormir.