HI HA UNA FORTA tendència a dictaminar què s’ha de llegir i què no s’ha de llegir. Aquesta tria l’acostumen a fer els qui tenen un criteri exigent, i sovint exclusivista, de la lectura.
És una actitud que es manifesta en molts camps, perquè sembla que ens agrada la disjuntiva: això o allò. I un cop hem optat per un criteri, la tendència a condemnar els qui no el comparteixen sembla, lamentablement, inevitable.
Potser perquè, ja d’adolescent, vaig ser un lector irregular, espontani, gens instruït sobre què estava bé i què estava malament llegir, em costa admetre que hi ha uns llibres indispensables. Em sembla que Oscar Wilde, sovint provocatiu però també lúcid, tenia raó quan deia: “És absurd tenir una norma sobre allò que s’ha de llegir i allò que no. Més de la meitat de la cultura intel·lectual moderna depèn d’allò que no s’havia de llegir”.
La llibertat de lectura és com la llibertat estètica. O com la d’escoltar una música entre totes les músiques. Al capdavall, els orígens de la paraula cultura són ben explicatius. En temps antics, llegir tenia el significat de collir, i més encara: equivalia a escollir. ¿Escollir pel gust propi o per identificar-se amb la tria que ha fet un altre?
Hi ha llibres que han aconseguit ser els preferits per uns entesos, que han aplicat a la lectura uns criteris perfectament vàlids de valoració. Però la lectura està a les mans de tothom, afortunadament, i ja no és el privilegi d’una minoria civil o eclesiàstica. El llibre pot ser un plaer o una medicina. O tot alhora.
Els llibres que agraden a tothom fan pudor, va dir Nietzsche. Aquests radicals són els antilectors.
