Desvelant el nou Camp Nou

El resultat del segon concurs per al nou Camp Nou ha estat del tot inesperat per a molts. Fins al punt que sembla que hagi deixat gairebé a tothom sense paraules. Tant pel que fa al poc conegut equip d’arquitectes guardonat, com pel projecte escollit, que és el més diferent entre tots els que es van presentar al concurs actual i al molt més polèmic concurs del 2007, atorgat a l’arquitecte britànic Norman Foster.

En aquell moment, la crítica més vehement i també més brillant la va escriure Josep Maria Rovira, arquitecte i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. L’argument principal, més enllà de qüestionar la necessitat mateixa del concurs, es desplegava al voltant de la impostada necessitat del concurs i de la dificultat -i el fracàs- de les propostes presentades al concurs a l’hora d’establir un diàleg amb l’edifici existent.

Els projectes més interessants debatuts en aquella ocasió eren, en efecte, els que intentaven plantejar aquesta qüestió entre l’existent i la nova extensió. Un diàleg emmascarat pels termes del concurs i per l’obsessió de transformar i modernitzar completament la imatge de l’estadi construït el 1957 per Mitjans, Soteras i García-Barbón -i que ja havia estat ampliat i alterat en diferents episodis de qualitats i dimensions diverses.

L’estructura de formigó, la seva textura imperfecta i la riquesa de l’espai sota la graderia són els valors de l’edifici original

L’any 2007, doncs, ja semblava evident la necessària renovació de l’estadi, encara que sense consens sobre com abordar la qüestió. ¿Era necessari fer un nou estadi icònic i emblemàtic? El Camp Nou ja ho era. Però tampoc quedava clar si es tractava de fer-lo aparèixer com un nou estadi. ¿Era necessària una imatge totalment nova? I, encara més, la qüestió més polèmica era si aquesta nova imatge havia de ser el resultat d’una interpretació superficial de la cultura catalana i del barcelonisme com la que va suggerir Foster -en el que és un dels seus projectes més mediocres en relació als grans èxits sobre els quals ha forjat un més que merescut prestigi-. En el seu projecte, l’arquitecte britànic deslligava l’essencial i necessària relació entre la façana i l’interior de l’estadi, i destruïa les qualitats principals de l’obra construïda per Mitjans i els seus col·legues el 1957.

L’estructura de formigó, la seva textura imperfecta i la riquesa de l’espai sota la graderia, definit pel seu rigor geomètric i revelat per la secció de l’estadi, són els valors de l’edifici original. Una estructura que també es revelava en la façana, com passa en tots els grans amfiteatres des del Colosseu. Unes qualitats que el projecte guanyador el 2007 amagava sota una nova façana i reduïa a una banal i superficial discussió sobre la nova pell: els seus colors i el seu impostat simbolisme popular. No és estrany, doncs, que el projecte de Foster esdevingués objecte de disputes en un moment tens en la política interna del club, i que finalment fos rebutjat per definir unes noves bases avalades pels socis amb l’objectiu de tornar a plantejar el problema en un nou concurs.

En el nou concurs, les propostes de més qualitat que han arribat a ser finalistes i realment han optat al triomf són precisament aquelles que entenen que el problema és ampliar l’estadi existent tot preservant les seves qualitats, i no crear la il·lusió de construir-ne un de nou emmascarant les qualitats de l’actual. Així, és remarcable la proposta de Batlle i Roig Arquitectes, HKS i COX, que respecta gairebé intacte l’edifici existent, i també la de Miàs Arquitectes, Populous i RCR Arquitectes, que projecta una nova estructura d’acer oposada a l’existent de formigó com a suport del disseny genial d’una nova façana que reinventa l’existent, i que conté una delicada atenció al detall de contacte entre el que és nou i el que ja existeix, com també ho fa la proposta de Jordi Badia, BIG i IDOM.

El projecte guanyador és, en efecte, un projecte de preservació, i no un projecte de nova arquitectura que pretengui transformar la imatge de l’estadi

El projecte guanyador, projectat pels japonesos Nikken Sekkei en equip amb els arquitectes barcelonins Joan Pascual i Ramon Ausió, planteja el problema de reformar l’estadi històric d’una manera totalment diferent dels altres projectes. És una proposta que passa desapercebuda a primera vista. Estranyament sembla que sempre hagi estat allà. Perquè, en efecte, és la proposta que interpreta d’una manera més essencial, més simple i alhora més original les qualitats de l’edifici existent. Un edifici que, com la seva imatge, ja ha esdevingut un símbol del barcelonisme i de Barcelona, més enllà de la degradació de la seva arquitectura -de fet, el seu museu és el més visitat per turistes i catalans, sovint per davant del Museu Dalí-. I així, la proposta guanyadora emmarca aquestes qualitats existents i les fa encara més evidents. I què és això sinó una brillant proposta de preservació de l’estadi actual i de la seva imatge? Preservar és precisament això. Transformar per conservar, perquè el que és valuós es mantingui, sigui interpretat i s’hi continuï experimentant, si pot ser amb més intensitat encara.

El projecte guanyador és, en efecte, un projecte de preservació, i no un projecte de nova arquitectura que pretengui transformar la imatge de l’estadi. És aquest fet el que probablement ha desconcertat a molts, i així ha esquivat la polèmica que sovint envolta aquest tipus de concursos internacionals. Ara caldrà esperar a la construcció de la proposta per comprovar com es materialitza aquesta idea brillant més enllà dels estèrils documents que els concursos generen. Els perills -gens menyspreables- s’intueixen en la seva inserció urbana i en la qualitat de la materialitat escollida, en especial pel que fa al descuidat contacte entre el nou i l’existent -aspectes en els quals, per cert, els altres finalistes excel·leixen clarament sobre la genial proposta guanyadora-. En aquest sentit, convé recordar que preservar no és cap garantia d’èxit del projecte. Perquè preservar sempre implica, inevitablement, interpretar. I també trair.