Humanitat(s): un complement embellidor?

Que un diari, com va fer l’ARA el 20 d’abril, posi en portada la pregunta per les humanitats ja és en si mateix una notícia. Si a sobre aquesta pregunta es consolidés en l’agenda del debat públic ja seria extraordinari.

Però potser convindria fer una precisió: la pregunta per les humanitats hauria de ser a l’agenda no perquè tingui sentit per si mateixa, sinó com a expressió d’una preocupació compartida pel creixement en humanitat (la pròpia i la compartida). O, si voleu, com a expressió del compromís per l’humanisme.

Qui vulgui viure seriosament en la societat del coneixement ha d’estar entrenat en la interculturalitat, en el coneixement de tradicions diferents, en el diàleg amb valors i creences aliens a la pròpia cultura. Una societat en què esdevenen un perill públic (sobretot si manen) aquells a qui va descriure tan bé Weber: “Especialistes sense esperit, hedonistes sense cor, aquestes nul·litats s’imaginen haver arribat a un estadi de la humanitat superior a tots els anteriors”.

Els temps actuals són un camp d’oportunitats per a les humanitats, però cal encertar en el camí de la seva reformulació. Perquè, encara que tot canviï, ni el món ni la condició humana comencen avui. Nogensmenys, la pregunta és si el futur de les humanitats passa, exclusivament, per les facultats d’humanitats. La vida no s’organitza en departaments. Avui són metges, tecnòlegs, enginyers, empresaris, directius, funcionaris els que estan reclamant, en un món altament especialitzat, una aproximació a la dimensió més profunda de la humanitat, la que hauria d’estar present en la base de la seva disciplina i de la seva professió. El repte, doncs, no són les humanitats sinó l’educació. I l’educació més enllà dels cicles institucionalitzats.

La crisi de l’educació no és una crisi de currículum i plans d’estudi. Anem a pams: esclar que ho és, per descomptat. Però és un greu error reduir-la a veure qui elabora el millor puzle curricular. Entre altres coses perquè a força de rànquings i benchmarkings l’única cosa a la qual arribem és a escalfar-nos el cap per veure com aconseguim fer millor que ningú el mateix que fa tothom. I la pregunta que hem d’afrontar és si es tracta de seguir fent el mateix.

Ja ho ha dit M. Nussbaum: “Els éssers humans necessiten sentit, comprensió i perspectiva a més de feina. En aquest moment no hauríem de preguntar-nos si podem donar-nos el luxe de confiar en aquestes finalitats, sinó si podem donar-nos el luxe de no confiar-hi”. Aquesta és la qüestió. I aquesta és la qüestió subjacent a la pregunta sobre la presència de les humanitats. No és una qüestió ornamental, ni sobre com enriquir la cultura general bàsica dels professionals, ni tracta de complementar la formació. I per això no és una mera qüestió de currículum (encara que ha de traduir-se en el currículum). És una qüestió substantiva, perquè és la resposta a la pregunta sobre què pretenem amb l’educació.

L’afirmació que les humanitats han de tenir un lloc en la formació dels professionals ha d’anar de bracet amb l’afirmació que cal repensar amb quin enfocament, atès que no pot ser el mateix que el d’una facultat d’humanitats. I aquí enfocament no ha d’entendre’s merament com a contingut sinó, sobretot, al servei de quin procés de desenvolupament personal i intel·lectual. Un procés que assumeix la capacitació professional, però que també vol influir-hi. Per això la presència de les humanitats no ha de posar el focus només en el currículum (al cap i a la fi incorporar algunes matèries o seminaris que portin títols humanistes no és tan difícil); el repte és la definició, la cura i l’acompanyament del procés personal que es vol catalizar amb la incorporació de les humanitats.

Per tant, convé no caure en una mena d’escissió esquizofrènica entre el que és troncal i altres activitats extracurriculars o optatives. Fer alguna cosa és millor que no fer res, esclar. Però hi ha el perill de considerar les humanitats simplement com un complement acadèmico-disciplinar més, una qüestió de gremi, perifèrica, embellidora, de bon to. Insisteixo: més val tenir uns mínims de cultura general que no tenir-ne. Però la partida de les humanitats, jugada a fons, només té sentit si esdevé una indagació compromesa sobre la pròpia humanitat, en tant que personal i alhora compartida. Perquè no hi ha bons professionals sense humanitat(s). Dit altrament: per què quan diem d’algú que té una sòlida base d’humanitats sempre pensem que deu tenir una conversa rica i interessant, i mai no pensem que deu prendre decisions bones i adequades?