L’ànima i l’ànim

Estem gairebé saturats de debats i propostes sobre el futur de l’educació, des de primària fins a la universitat. Tanmateix, trobo que habitualment, en parlar del futur de l’educació, es negligeix una qüestió que no deixa de tenir el seu pes: el futur dels educadors. Resulta si més no sorprenent constatar com predominen raons més o menys extrínseques quan es tracta de sostenir el camí cap al futur en qualsevol de les seves variants: canvi, innovació, transformació i similars.

Es parla molt, posem per cas, de tecnologia (amb l’habitual ball de bastons entre el paper i la pantalla); d’arquitectura (i si cal tirar envans a terra o de quin color han de ser les parets que queden dretes); de sociologia més o menys recreativa (sobre la societat i les feines que tindran els que hi ha a l’aula: què més voldríem tots que saber-ho!); de prospectiva (amb l’enèsim informe d’experts i organismes internacionals classificant prioritats, competències, intel·ligències i tendències)... i així podríem seguir. Molt parlar del què i el com, i poc del perquè i del qui. De vegades sembla que, més que de mestres i de professors, es parli de tècnics en educació als quals es reclama que excel·leixin en l’aplicació de diagnòstics i protocols aliens. Dit resumidament: a més de pensar com potenciar el projecte vital dels alumnes, hauríem de parlar també del projecte vital de mestres i professors; a més de preocupar-nos de si els alumnes entren amb il·lusió a l’aula, també ens hauria de preocupar si hi entren mestres i professors. Weber va publicar dues famoses conferències en què parlava de la ciència i de la política com a vocació. Avui ens caldria un nou Weber que ens parlés de l’educació com a vocació i no només com a professió o carrera acadèmica. Esclar que sempre es pot dir que la vocació es dona per descomptada, però potser seria bo, més enllà de mètodes, tecnologies i programacions, crear espais en els quals es pogués parlar senzillament d’allò que íntimament sosté i dona sentit al que fem. En educació, compartir, nodrir i valorar el compromís vital que vertebra el dia a dia té una importància substancial, que només ignoren els que creuen que les institucions educatives tot el que necessiten és millorar la seva gestió. De vegades, tant o més que recursos, el que cal és el reconeixement creïble que el que es fa val la pena i té sentit.

I quan es parla de canvi, innovació, transformació i similars tampoc es deixa espai per expressar i parlar del que, de vegades, és ben raonable: la por. No és tan sols que en els centres educatius, com en totes les organitzacions, es doni algun grau de gestió de la por i de gestió mitjançant la por. És que la por esdevé un tabú quan s’amaga sota la catifa d’aquell tòpic tan útil per justificar decisions dràstiques i contundents: la resistència al canvi. Esclar que hi ha resistències. I encara n’hi ha més quan no es reconeix que els canvis (i cal fer-ne molts) també generen pèrdues, incerteses, inseguretats i neguits. Reconèixer-los i afrontar-los no és endarrerir, alentir o rebutjar els processos de canvi, sinó treballar components que també en formen part, i que poden prendre formes molt diverses: ¿seran viables econòmicament, els canvis?; ¿com afectaran les meves condicions laborals?; ¿seré capaç de sortir-me’n?; ¿qui i què en sortirà guanyant i en sortirà perdent? Donar nom a les pors, reconèixer-les i processar-les pot ajudar a consolidar els canvis, encara que aparentment els faci més lents. Ep!: això si no ens trobem en la típica situació que els únics que no canvien són els que prediquen el canvi (i que obliden que la gent no es resisteix tant al canvi com a ser canviada).

Finalment, en els darrers anys el món educatiu s’ha trobat sobrecarregat d’exigències. Tot el que la societat no té resolt (des de l’educació viària fins a l’ús d’internet, des del consum de drogues fins als trastorns alimentaris) s’aboca a l’escola perquè se suposa que ho ha de resoldre. Tothom té les seves exigències envers l’educació: pares, empresaris, polítics, opinadors, periodistes, clergues. I és raonable que sigui així. Però potser comença a ser hora que des del món educatiu es generi un discurs exigent, en clau educativa, amb les famílies, les empreses, els partits, els governs, els mitjans de comunicació i les esglésies. Perquè si hem de jugar al joc d’exigir-nos -i hi hem de jugar- el que no pot ser és que sigui unidireccional.

Calen, sens dubte, transformacions importants en el món educatiu. Ara, perquè siguin possibles cal també atendre, reconèixer, potenciar, valorar i nodrir l’imprescindible, i se’n parla molt poc: l’ànima i l’ànim dels educadors.