Recursos… humans?

Què hi ha en una empresa: recursos humans o persones amb recursos? Crec que el que es ventila en aquesta pregunta no és una qüestió de terminologia, sinó un model d’empresa i un sistema de creences sobre l’empresa.

Si parlem de recursos, parlem d’una cosa funcional, prescindible en funció d’altres criteris o objectius. Els recursos humans són un subapartat d’una categoria més general -els recursos-, una cosa passiva, dependent de les funcions assignades, utilitzables i -eventualment- prescindibles. Ja se sap: qui mana assigna recursos, i qui és un recurs és l’assignat. El director general d’Infojobs acaba de declarar que les empreses tenien cura dels candidats perquè competien per aconseguir els millors. Després de cinc anys de crisi, i amb gairebé sis milions de desocupats, “tothom tracta la gent com a carn, com a carn de canó”. Aquest esquema, al límit, es veu reflectit en el diàleg entre dos directius que va publicar El Roto en un acudit: “Cal reflotar l’empresa!” “Enfonsi alguns homes!” Per cert: cal subratllar que aquest enfocament és perfectament compatible amb la retòrica que permet afirmacions grandiloqüents sobre les persones com l’actiu o el recurs més important de l’empresa. Més encara: aquesta és la visió que vertebra aquesta afirmació, encara que sembli una paradoxa.

Un recurs no és un subjecte. Un recurs no són persones amb autonomia i voluntat. I el que s’esdevé és que molts recursos personals no s’activen -ni en la vida, ni en les organitzacions- llevat, precisament, que s’ofereixi i es faciliti aquesta possibilitat. Tanta pregunta pels recursos que tenim ens porta a ignorar els recursos inèdits però disponibles. El coneixement, la innovació, les comunitats de pràctiques, l’aprenentatge, la generació de capital social..., tot el que tenim a l’agenda només és possible amb persones que activen els seus recursos -de tota mena!- en el procés en què es veuen involucrades. Vinga invocar la societat del coneixement sense assumir que només és possible si comptem amb persones amb recursos; no amb recursos humans.

Quan ara es parla tan sovint de valors en el context organitzatiu és perquè les persones només són vives quan experimenten que l’activitat i les pràctiques en què estan involucrades tenen, alhora, orientació i sentit. Però cal ressaltar una confusió crucial: no es tracta simplement de gestionar amb valors o per valors. Sovint, la retòrica sobre els valors en el món empresarial no sembla que sigui gaire més que uns focs artificials que il·luminen i animen momentàniament la foscor quotidiana en què estem immersos. Com si ara es tractés de comprar l’ànima dels nostres estimats recursos humans. Els comprem el cos amb diners i els comprem l’ànima amb valors. Potser per això parlem tant de motivar: perquè aquesta comprensió de la motivació com un dispositiu que activa des de fora els recursos humans potser els posa en moviment i els anima, però difícilment els constitueix com a subjectes. Si Marx va dir que la religió era l’opi del poble, ara sembla que en algunes empreses els valors siguin l’alcohol per als legionaris: perquè lluitin en el mercat jugant-s’hi la vida en nom d’uns valors corporatius que pretenen ser el cor d’un món sense cor.

El coneixement només és possible amb persones. Amb persones que activen els seus recursos en un context en què té sentit fer-ho. En última instància, el que explica molts malestars és que, cada cop més, deixem de veure la feina com una faceta de la nostra vida i passem a (voler) veure’ns primàriament com a subjectes vius, amb una vida completa que també s’expressa en la feina. I en la societat del coneixement una organització de professionals només ho serà si és una organització de persones. Aquest és el gran canvi que no volem entendre... perquè no podem fer-ho en el marc de comprensió de les organitzacions que hem heretat.

Ja sabem que la qüestió -i la gestió- del coneixement no es redueix a un canvi de tecnologies. I que necessitem models organitzatius adequats a les noves realitats. Però em pregunto si això és possible sense elaborar i aclarir en quina mena de persona estem pensant i volem promoure. Ens cal qualitat en les tecnologies, en les organitzacions i en les persones. I seguim pensant que el repte de la millora de la qualitat es refereix només a les dues primeres.

Però la qualitat professional que es requereix en la nostra època no és possible amb recursos humans, sinó només amb persones amb recursos. Entre altres motius, perquè dir “persona amb recursos” és una redundància.