MACROECONOMIA

Serra Ramoneda: “O som amics o diem adeu”

El catedràtic emèrit obre el nou cicle del Col·legi d'Economistes sobre l’estat de l’economia catalana més enllà de les dades de conjuntura

“El país funciona. Malament, però funciona”. Aquesta era la frase preferida de Josep Pla quan Josep Tarradellas li preguntava com veia l’economia. Ahir ressonava el mateix raonament al Col·legi d’Economistes quan se li preguntava al catedràtic emèrit d’economia de l‘empresa Antoni Serra Ramoneda sobre la seva visió de l’economia catalana a llarg termini. Era la primera xerrada del nou cicle del col·legi sobre l’estat de l’economia catalana més enllà de les dades de conjuntura. Serra, que va tractar l’escriptor empordanès, va utilitzar la paradoxa en la seva conversa amb el periodista Jordi Goula.

Primera constatació: les dades de creixement i ocupació són més bones del que es podia esperar en temps de convulsió, però que tot depengui dels serveis no convenç a qui, a més, procedeix d’una família de tradició tèxtil. “Si falla la indústria, malament rai”, diu Serra, que celebra que “s’hagi après de l’última crisi immobiliària” perquè el “creixement infinit, com es pretenia, no existeix”. I el raonament de fons: “Als 80 es parlava de Barcelona, plaça financera com a objectiu econòmic. Lògic per la influència del Banc d’Espanya, però jo hauria preferit que es mantingués el principi de Catalunya com a clau industrial”.

Segon contrast: les empreses no troben treballadors, però “els bons alumnes de les universitats han de marxar per les bones ofertes que tenen d’altres universitats en recerca”. I no és només un problema de sous. Tenim “un problema demogràfic i cal immigració”. I aquí en Serra és curós amb els termes que empra: “Necessitem que vingui gent formada”.

Tercera, ja més distesa i amb la sornegueria innata de Serra quan li pregunten per les balances fiscals: “No calen els números. N’hi ha prou amb anar a Madrid i visitar les seves infraestructures. El tema de la España vacía és cert. Madrid ha xuclat totes les inversions, i la primera perjudicada és Castella. L’alcaldessa Botella volia ser com Buenos Aires o Mèxic DF”. Ja posats, dues frases més sobre el pressupost de l’Estat: “Reparteix misèria” i, a més, malament. El tren de mitja distància més rendible és el de Barcelona a València i s’ha trigat 20 anys a fer 64 quilòmetres per guanyar mitja hora: “O som amics o diem adeu”.

Quarta: els tipus d’interès a zero “en lloc de facilitar inversions, han arruïnat els petits estalviadors, que tenen inversions amb saldo negatiu”. L’última reflexió de Serra Ramoneda (Barcelona, 1933) era previsible: “A la meva edat ja no penso ni en el mig termini”. A Josep Pla li hauria agradat la frase.