És l’hora de repensar l’educació?

El model d’escola i d’educació tradicionals fa aigües, encara que preferim les pautes tradicionals

Dilluns 8 de juny del 2020: tornada a les aules després del confinament. Algun dels alumnes assisteix a classe de manera online / Francesc Melcion
JOSEP MARIA VILALTA
JOSEP M. VILALTA Secretari executiu de l'Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP)

La crisi de la pandèmia ha tornat a situar l’educació al bell mig de les nostres preocupacions individuals i col·lectives. Molt s’ha dit i encara queden molts interrogants sense resposta. La crisi ha fet redescobrir l’escola a molts en la seva àmplia i complexa raó de ser: espai de formació i creixement personal, espai de convivència i socialització, espai d’igualtat social, servei públic. Ha fet evident, també a molts, la missió i funció de les mestres i docents a les aules. Ens ha endinsat en les oportunitats (i limitacions!) de la formació en línia i ens ha corroborat una cosa que ja sabíem: les escoles i instituts tancats amplien les desigualtats.

La meva reflexió no pretén situar-se, però, en aquest debat del que és més immediat; amb tota modèstia, pretén aportar una mirada més centrada en els futurs, contextualitzant tot el que està succeint amb corrents de fons de la societat i les polítiques educatives.

Som de ple en un autèntic canvi d’època. Transformacions tecnològiques de gran abast, canvis socials i econòmics transcendentals, una globalització que fa el món més petit i interconnectat, una crisi mediambiental gegantina, la crisi de la democràcia liberal i respostes polítiques com el populisme/neofeixisme. La crisi de la covid-19 no ha fet sinó reafirmar-nos en aquest món de creixent complexitat i gran dinamisme que ens desconcerta. Curiosament, a voltes sembla que no ens en volem adonar: seguim cercant respostes senzilles a qüestions complexes. L’organització industrial clàssica i les estructures burocràtiques manifesten certament cada cop més limitacions. En consonància, el model d’escola i d’educació tradicionals fa aigües, malgrat que ens sembli més còmode seguir pautes tradicionals.

Pensem l’educació com un món tancat en si mateix, sense connexió amb la resta de variables socials, econòmiques, culturals. Però sabem que no és així

El canvi d’època ens desconcerta. També desconcerta els centres docents, i tots els que tenen qualsevol tipus de responsabilitat en la gestió educativa. Neguiteja profundament mares i pares. Quina hauria de ser la millor formació per als infants i joves? Competències, coneixements, habilitats? Què cal fer amb l’ús d’internet i els dispositius mòbils? Com han de ser mestres i professors i quin rol han de prendre? Com cal formar-los? Hem deixat de formar en valors? Quins són els valors cívics que ens atenyen a tots com a humanitat? Com gestionar la multiculturalitat? Com assegurar que la formació de fills i filles els faciliti un futur de benestar, seguretat i feina digna? Com treballar a l’aula amb adolescents desorientats, apàtics o sense un mínim bagatge cultural? Les preguntes són aquestes i moltes altres. Ens poden paralitzar. També generen una pressió considerable al sector. Sembla com si les escoles tot ho haguessin de corregir i fer possible: igualtat d’oportunitats, ascensor social, ocupabilitat, transmissió de valors, referents, etc. Probablement demanem massa a les escoles i instituts. La simplificació i els departaments estancs ens tranquil·litzen: pensem l’educació com un món tancat en si mateix, sense connexió amb la resta de variables socials, econòmiques, culturals. Però sabem que educació i societat estan estretament vinculats, contaminats. En definitiva, com bé diu Edgar Morin, ens cal aprendre a navegar enmig d’un oceà d’incerteses.

Una nova societat requereix una nova educació. Si més no, obliga a qüestionar-nos críticament si el que hem fet a les darreres dècades segueix tenint sentit i efectivitat. La crisi educativa que està provocant la pandèmia ens repta i ens incomoda. Però massa sovint seguim abordant la complexitat amb la mentalitat industrial: uniformitats, estabilitats, jerarquies.

Ens cal bastir una nova educació perquè som en una cruïlla històrica: és l’hora de lluitar, de nou, per la raó i la ciència enfront la desinformació cada cop més potent o l’allau indigerible d’informació; per la solidaritat i la justícia social davant les noves i velles desigualtats socials; per la democràcia participativa enfront noves formes de feixisme i populismes simplificadors; per la sostenibilitat i la cura del medi ambient enfront l’escalfament global del planeta i la pèrdua de biodiversitat; pels drets humans i el compromís amb el bé comú; per la cooperació internacional organitzada davant una globalització econòmica descarnada que deixa molts enrere; per les igualtats efectives.

Fa prop de cinc anys, en el llibre Una agenda per transformar l’educació a Catalunya (Fundació Jaume Bofill, 2016) proposava un conjunt de 33 mesures específiques per repensar l’educació. Malauradament, s’ha avançat poc o molt poc. Ens cal que l’educació sigui veritablement una aposta política del Govern i una prioritat col·lectiva.