Tema del dia 24/03/2014

Adolfo Suárez, el gestor del canvi

i
Josep Melià Ques
2 min

Advocat I PolíticEl president Adolfo Suárez probablement passarà a la història com un dels principals protagonistes, el principal amb el rei, del procés que va permetre a Espanya passar d’una dictadura a una democràcia. Aquesta és, sens dubte, la seva gran obra. Poques persones com ell hauran passat de ser adorat a l’odi i el menyspreu, per arribar a la lloança general d’una manera tan dràstica. I poques persones com ell hauran assumit el seu paper històric d’una manera tan responsable.

Encara que som dels que pensen que molts de pics hem mitificat excessivament la transició. Encara que som dels que pensen que la transició va ser un èxit però amb algunes ombres que no hauríem d’oblidar. Tot i això, crec que l’operació democràtica deu molt a persones com en Suárez, que va entendre la complexitat del repte i que va saber actuar amb la flexibilitat i amb una capacitat d’adaptació imprescindibles. Mon pare utilitzava una imatge gràfica per explicar alguns dels canvis a gestionar: a l’inici del procés, en els actes oficials, els militars s’ubicaven al costat del president, com a visualització del seu paper, i van acabar ubicats com a darrers dels costats, és a dir, que en qüestió de mesos havien passat de formar part del bessó del poder a ser poc més que comparses.

Suárez, abans d’ocupar la presidència, va fer feina a Televisió Espanyola. Allà va prendre consciència de la importància cabdal de la petita pantalla amb vista a les futures eleccions. El seu coneixement i la seva influència sobre la cadena única formen part d’una explicació plausible de les victòries electorals d’aquell partit tan divers i tan estrany que fou la UCD. El seu atractiu va ser multiplicat i expandit per aquell mitjà de comunicació.

Model autonòmic

Suárez era intuïtiu, àgil, valent… Els seus orígens d’Àvila, de la Castella profunda, i membre del franquisme podrien fer pensar que el model territorial d’estat trobaria un enorme mur en ell. De fet, va començar la seva presidència amb aquelles declaracions desqualificadores cap a la llengua catalana que venien a posar en dubte que algú seriosament es pogués plantejar explicar física nuclear en aquest idioma. De totes maneres, la seva versatilitat es va acabar imposant, va admetre un model autonòmic absolutament obert que altres, posteriorment, han volgut i aconseguit tancar amb pactes de la Moncloa, lleis d’harmonització i reinterpretacions restrictives i recentralitzadores. De fet, com deia mon pare, a la seva darrera època a la Moncloa gairebé es parlava més català que castellà al seu gabinet de presidència, ja que la presència de catalanoparlants era àmplia, eren els seus homes de confiança, els llanterners del president…

La seva caiguda del Govern va ser una agonia. Políticament, l’oposició socialista el tenia contra les cordes i els seus companys de partit li feien la vida impossible. Se’n va anar com un senyor, segurament angoixat per no malmetre la democràcia guanyada, que amb totes les seves imperfeccions, no és precisament un règim molt habitual en la història contemporània d’Espanya.

stats