Comerç i interès general

La present legislatura (2011-2015) en matèria de comerç passarà a la història de les Balears com la legislatura que més metres quadrats s’han autoritzat de grans superfícies comercials. Una de les primeres coses que va fer el Govern Bauzá va ser modificar la normativa per eliminar els entrebancs que existien per autoritzar grans superfícies comercials. Aquesta política comercial és nefasta no només, que també, perquè afecta de manera directa milers d’empreses familiars, petits i mitjans comerços, sinó també per les seves conseqüències territorials: col·lapse de carreteres i transport, més contaminació i més impacte paisatgístic, atac a un model urbà fonamentat en centres plens de vida i activitat... Per tant, una de les primeres coses que han de fer els nous responsables polítics sorgits de les eleccions de maig és aprovar una moratòria de grans superfícies comercials perquè la política comercial no pot anar dirigida a afavorir uns quants, els grans operadors, i a perjudicar una majoria i un determinat model de ciutat.

Una segona mesura que s’ha de prendre és establir amb caràcter general per illes el règim d’obertura i els horaris comercials per a aquells locals amb una superfície superior a 300 metres quadrats o una superfície superior que es pogués establir. El funcionament dels comerços grans i mitjans no només afecta un municipi, sinó que té conseqüències sobre els municipis veïnats; per tant, és una política supramunicipal en què els ajuntaments han de participar però que no poden ser els únics que la determinin. Si la determinació de les zones de gran afluència turística que permet als locals de més de 300 m2 obrir sense límit de festius es fa municipi a municipi a uns s’acorda i altres no, ja es veu que aquesta política comercial no tendrà ni cap ni peus, serà contradictòria i que s’haurà passat la pilota als ens locals quan el Govern o el Consell han de donar coherència a l’ordenació territorial de l’activitat econòmica. Lògicament la definició d’aquest règim de lliure obertura per a comerços superiors a 300 m2 ha de ser consensuat amb les patronals del petit i mitjà comerç des d’una visió global de cada illa i la seva complexa realitat. El que no és admissible és el que està passant amb les zones de gran afluència turística: incompliment de l’acord assolit entre les patronals i el govern, una normativa poc clara que permet una situació i la contrària, cada municipi condicionant la política comercial general en funció d’alguns comprensibles interessos locals i una Conselleria que dóna carta blanca a aquest desgavell.

Una tercera qüestió que s’haurà d’abordar de manera immediata pels nous governs serà la planificació comercial. La redacció i aprovació d’un pla director de comerç és imprescindible si realment volem tenir una política seriosa en un dels àmbits econòmics més importants del nostre teixit productiu. Aquesta legislatura res no s’ha fet en aquesta qüestió cabdal probablement perquè no tenir planificació es considera la millor fórmula perquè els grossos facin el seu camí...

Un quart tema on pens que s’haurà de fer molta feina els pròxims anys és en el tema de la dinamització dels centres urbans comercials, fent-los atractius (activitats als carrers, bonificació d’imposts per reforma i millora de comerços, senyalització, publicitat, webs informatives, neteja, seguretat...).

Segur que hi ha altres moltes qüestions que també haurien de ser objecte de replantejaments: les rebaixes, l’associacionisme... En tot cas, el que no és de rebut és donar totes les facilitats del món a un model comercial de grans superfícies oligopòlic mentre s’oblida i es perjudica el comerç de proximitat que és el que representa l’interès general.