Normalització: Símbol i eina
Diputat del PiLa Llei de normalització lingüística de 1986 és un símbol i una eina. És un símbol perquè, després de 40 anys de dictadura franquista i després dels Decrets de Nova Planta de 1715, suposava una passa significativa en defensa de la identitat pròpia de les Illes Balears, era la manifestació d’una voluntat del nostre poble de capgirar la substitució lingüística i cultural patida durant anys i més anys. De fet, la seva aprovació per unanimitat de totes les forces polítiques acabava de confitar i posar la cirereta al símbol.
La Llei també és una eina, un instrument. Una eina per dur a terme unes polítiques que ens permetin anar de la anormalitat a la normalitat. Una eina que dóna cobertura jurídica a una acció dels poders públics adreçada a fer de la llengua pròpia un idioma viu, vertebrador i cohesionador de la nostra societat.
Certament, es podria dir que ha estat més un símbol que un instrument. Més un símbol que una eina per la senzilla raó que els nostres governants han tingut una nul·la voluntat d’utilitzar-la o han tingut una actitud tímida en l’ús... Perquè la llei ens permet fer coses, ens legitima a fer-les, però s’ha d’acompanyar de les ganes i l’empenta per fer-les.
En tot cas, per un país com les Balears, amb una convicció col·lectiva confusa i contradictòria i amb una migració de dimensions colossals, comptar amb aquesta llei era i és un triomf, un element absolutament aprofitable, un mecanisme a preservar i conservar. Precisament per això el Govern Bauzá la va modificar i baratar i precisament per això des d’El Pi i amb el suport de la nova majoria sorgida de les eleccions de maig de 2015 vàrem impulsar la recuperació de la versió original.
La Llei de normalització, de la qual celebram els seus trenta anys i per molts d’anys, és un trampolí sòlid per avançar, per fer camí cap a un país que estimi i potenciï la nostra personalitat com a poble, és una oportunitat que hem d’administrar amb saviesa, amb intel·ligència, sabent que, en general, les seves imperfeccions són les imperfeccions d’aquestes illes enmig de la mar.
És evident que hi ha sectors socials que voldrien, que voldríem, anar més enllà. Tanmateix, hem de ser conscients de les nostres debilitats, hem d’actuar amb seny, i reivindicar la llei i totes les portes que ens deixa obertes pens que és una de les maneres d’encertar la trajectòria per arribar a l’Ítaca de la normalitat. Tenir un símbol i una eina ha de ser una gran ajuda en aquesta singladura.
