La màgia federalista

No em deixa de sorprendre la quantitat de persones que posant-se a la boca una paraula veuen resolta l’articulació de la pluralitat nacional o territorial de l’estat espanyol. Aquesta paraula lògicament és el federalisme. Seguit seguit podem sentir i escoltar persones que, des de la més bona fe, ens expliquen que la solució al repte català, a la crisi del model autonòmic, a la vertebració de la diversitat, és el federalisme.

El problema sorgeix quan un es demana què dimonis és el federalisme. Òbviament aquí es podria fer una disquisició teòrica que alguns considerarien interessant i altres un avorriment inaguantable. No és la meva intenció fer aquesta disquisició. I no és la meva intenció perquè ja fa anys que hi ha una coincidència generalitzada a dir que no existeix un únic model federal, sinó que hi ha tants models federals com estats tenen aquest sistema. Podríem dir que a cada cap el seu capell, i que com que no hi ha caps iguals, el federalisme ha tengut l’habilitat de la flexibilitat i l’adaptació, ha fabricat un capell diferent per a cada cap. A favor dels defensors de la solució federal s’ha de dir que com a mínim intenten proposar alguna cosa, és a dir, veuen que l’immobilisme, l’enfrontament, la negació i el no fer res no aportarà cap solució ni cap millora.

La qüestió és que a la “meseta” i als nuclis de poder de l’estat n’hi ha ben pocs que es declarin federalistes. I la qüestió és que sense un aclariment del contingut del concepte poca cosa es pot entendre del que es defensa. Perquè a un estat federal els aeroports serien competència del govern central o dels estats? Perquè a un estat federal els tributs els recaptaria el govern central o els estats? Perquè a un estat federal el govern central respectaria les competències dels estats? Perquè a un estat federal podríem dissenyar la presència i exigencia de les llengües avui cooficials sense limitacions?

La resposta és que totes aquestes coses serien possibles o no depenent de la definició constitucional al respecte i, sobretot, de l’aplicació diària del model. Perquè amb l’estat autonòmic també haurien estat possibles. Semblava que serien possibles. Podrien ser possibles. Certament el model autonòmic és molt obert i permet una recentralització que un model més definit podria restringir o limitar. Ara bé, el problema no és tant de model com de pràctica i cultura política. I aquí és on la sensació de l’anomenat nacionalisme perifèric és absolutament escèptica. Si l’estat no compleix les seves pròpies lleis orgàniques, com l’Estatut balear, que preveu unes determinades inversions, o la llei de finançament, que preveu una revisió del sistema en un període de temps, si l’estat es passa el poder legislatiu i les competències autonòmiques per l’arc del triomf cada divendres aprovant decrets llei, si l’estat és capaç de prostituir institucions bàsiques com el tribunal constitucional per aconseguir determinats objectius polítics, si tot això és així, la ferida és més fonda…

Entenc perfectament que hi hagi persones i col·lectius que considerin que és l’hora d’un nou pacte, d’una modificació constitucional, d’un nou esforç per encaixar satisfactòriament les nacionalitats dins l’estat. També entenc que n’hi hagi que en siguin molt escèptics. Trob, però, que per avançar és imprescindible anar més enllà de l’eslògan. I el federalisme, sense una gran concreció del seu significat, és pur eslògan.

Ens encaminam cap a un escenari en què continuaran passant coses. Consulta catalana, davallada del bipartidisme, eleccions autonòmiques i estatals… Com sempre això generarà oportunitats que els ciutadans de les Illes Balears hauríem d’aprofitar per fer sentir la nostra veu, per no quedar al vagó de coa, per formar part dels que marquen tendència, deixar de ser els que més pagam i manco contam/comptam… No ens hem d’entabanar amb paraules que poden sonar molt bé; ja n’hi ha prou de cortines de fum, de bones paraules, de clucades d’ull buides… Si Balears no es posiciona continuarem fotuts i banyuts… Posicionar-nos adequadament hauria de ser la nostra obsessió i és la nostra gran oportunitat.