Ampliar la política

Per entendre el que està passant al món i a casa nostra, jo trobo insuficient la política tal com la tenim plantejada. Convé, al meu entendre, una ampliació del seu marc de referència. Perquè no només hi són rellevants les qüestions polítiques que avui tenim com a objecte d’opinió i debat en els mitjans i Parlaments.

Hi ha tota una altra esfera de reflexió i acció polítiques, que és la persona humana mateixa. A simple vista podem constatar que aquest és un terreny a ordenar, que està políticament verge. El que avui falta per posar en solfa i saber governar és la persona, el ciutadà. És el que està fallant en tots els problemes que se’ns plantegen.

Aquesta desatenció a la política de la persona contrasta amb l’extraordinària sofisticació dels mitjans d’organització, govern i gestió que hem sabut crear a les societats modernes democràtiques. D’això ja prou que en tenim i en sabem. Ho hem estat desenvolupant al llarg dels últims segles mitjançant l’enginyeria político-administrativa que comportava el procés revolucionari modern. Ho hem exportat a tots els països del món, organitzant més o menys el conjunt com una societat de nacions feta a imatge de nosaltres, i ho seguim exportant arreu amb la nostra gent experta. També hem inculcat aquest tipus de coneixement polític a l’àmplia classe mitjana generada precisament amb aquest mateix procés d’enginyeria social. Això ha fet que avui la cultura política estigui generalitzada, i de tot això ja en sabem molt entre tots.

Però tota aquesta competència en matèria política sembla també que resulta insuficient, perquè no genera a nivell local ni global la pau i l’harmonia que els ciutadans normalment desitgem com el primer resultat de la comprensió i l’acció política. Falla evidentment el factor humà, i això és un comentari habitual, que moltes vegades posa el punt final a aquest tipus de reflexions tot acompanyant-lo d’una expressió beatament conformista. I és aquí on ve la meva proposta: ampliar la teoria i la praxi polítiques al factor humà. Incloure’l a la reflexió i a la possibilitat de ser ordenat, de fer-li recuperar la pau i la satisfacció que necessita per poder viure i no només sobreviure. Tot això l’enginyeria política del creixement econòmic no ho aporta. Ja ho podem reconèixer d’una vegada sense problemes, nosaltres, gent del segle XXI, encetant el III mil·lenni, aclaparats per tanta riquesa i tanta misèria conjuntades i mal repartides, afligits de tant progrés i retrocés a la vegada.

Cal doncs incloure la persona humana en l’àmbit de la reflexió política. I si som capaços d’acceptar sense escandalitzar-nos aquesta idea aparentment ingènua, veurem que efectivament la persona humana és un factor clau en la política. És més, aprofundint la comprensió de la realitat de les coses, arribarem a poder reconèixer que la persona humana és el centre mateix de la política. I donarem la raó a Plató i als antics savis, quan afirmen que l’home és la primera i més bonica ciutat a ser ordenada i gaudida, model i arquetip de totes les altres que puguem construir.

Seguint aquesta reflexió, veiem llavors que l’ampliació de l’esfera política a la persona humana comporta inmediatament una altra ampliació que li és simètrica: l’ampliació del concepte de persona. Una ampliació que la ressitua -que ens ressitua a cadascú de nosaltres- més enllà dels límits individualistes (abstractes) que la ideologia moderna ha conferit a la persona al llarg dels últims segles.

La persona, cadascú de nosaltres, som efectivament una petita ciutat, una petita comunitat política, una micròpolis. Perquè des que vam néixer estem interaccionant amb els altres, sense els quals ni tan sols existiríem. Els portem a dintre (a la ment i als gens), fins i tot quan ja no són entre nosaltres, o viuen lluny. Formen part constant de les nostres consideracions, dels anhels i les expectatives. En suma: no som res sense el proïsme. La persona humana és una realitat vivent, interactiva, simultàniament individual i col·lectiva. Només amb això ja intuïm que l’amor, i no l’enginyeria social, s’anirà ressituant al centre de la política. Valga’m Déu! Que ningú s’espanti! Ho afirmen Plató i els més savis.

Heus aquí doncs la doble ampliació de la política que aquí proposo: ampliar-ne l’àmbit a la persona humana. I ampliar la idea de nosaltres mateixos més enllà de l’individualisme i el consegüent egoisme. Per aquest camí hi ha molt a fer i a descobrir. És l’assignatura pendent dels nostres dies.

*L’autor és excatedràtic d’antropologia i història del pensament de la UIC