Mossèn Josep Dalmau se n’ha anat abans d’hora

Crec que aquella Convenció va ser l’embrió que ha donat fruit 25 anys més tard a la creació de l'ANC

Ell explicava que el pas a l'altra banda ja l’havia iniciat feia uns quants anys, però que no havia acabat de traspassar. Ho deia del tot convençut. Com convençut estava que la independència del país era a tocar. D’això fa més de trenta anys.

Acabo de llegir el llibre del president Torra 'Els últims 100 metres'. I en la llarga llista que enumera de persones i iniciatives que, després de la desfeta del 1714, han treballat i lluitat per aconseguir la independència del nostre poble, no hi he trobat el seu nom ni el del moviment que ell va promoure.

Convocats per ell, ens reuníem de tant en tant per dinar plegats en algun petit restaurant de Barcelona entre deu o dotze 'patriotes', on anàvem incorporant nouvinguts de les diverses comarques. En aquelles trobades, reflexionàvem sobre la necessitat d’aglutinar el conjunt de forces socials i polítiques que estiguessin disposades a lluitar pel reconeixement dels drets del nostre poble. Amb aquesta finalitat vam crear l’associació Convenció per la Independència Nacional. Durant un any, vam estar programant com dur a terme una convocatòria de totes aquelles persones i col·lectius amb aspiracions independentistes. Després de moltes i sovintejades reunions, vam decidir convocar, amb el lema 'Catalunya, nou estat europeu', la Primera Convenció els dies 14 i 15 de març de 1987, al Palau de Congressos de Montjuïc.

Crec sincerament que aquella Convenció va ser l’embrió que ha donat fruits 25 anys més tard amb la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

La participació va ser de prop de 500 persones, que no era una xifra gens menyspreable en aquells temps, quan el fet independentista no estava de moda. La premsa se’n va fer ressò: "La Convenció per la Independència demana que Catalunya sigui estat" ('Avui', 14 de març), "La Convenció proclama un clar 'no' a la lluita violenta" ('Avui', 15 març). Desitjaria destacar, però, el tractament que li va fer la revista 'Cambio 16' (13 d’abril de 1987), que ja en la portada oferia el missatge clar del propòsit de la convocatòria: "El independentismo tranquilo".

Sovint he llegit que el refús de la lluita armada per a la defensa dels drets del poble català havia estat iniciativa de determinades persones o partits, i s’ha oblidat que vam ser els promotors de la Primera Convenció per la Independència els primers a proclamar la necessitat d’avançar cap a la independència per una via tranquil·la, pacífica, democràtica, molt allunyada de tota mena de violència o lluita armada.

Malgrat les angoixes i els daltabaixos que estem patint, darrerament, en aquest calvari per aconseguir aquesta aspiració antiga, constant i mai deixada de banda, el darrer tram és molt més a prop del que ens pensem.

Per això, sempre he admirat la impertèrrita confiança de mossèn Dalmau que arribaríem a bon port. “Això està al caure, Josep”, em deia una vegada i una altra davant la meva fe dubtosa. I ho ha anat repetint a tort i a dret. Avui, tot sembla més proper. La llavor dels homes de la Convenció per la Independència Nacional, dels quals mossèn Dalmau va ser l’ànima, està donant el seu fruit. No en dubtem pas, però ens ho fan gruar més del compte i del que ens podíem imaginar.

En el darrer número de la revista de Gallifa, 'La llista brava', li deia: “Josep, aguanta fort!” Això està al caure. Llàstima, però, que ell ho haurà de veure des de l’altra banda. Creient com era, potser ja li està bé que sigui així.