Això era i no era

A les pel·lícules de Hitchcock, jesuïta conseqüent, les coses poden ser simultàniament veritat i mentida. Això és més difícil en aquest nostre gris costat de la pantalla, on va passant la vida del comú. Ens és més habitual trobar el cas contrari: coses que no són mentida però que, al mateix temps, tampoc no arriben a ser veritat.

Un exemple. Llegim a la premsa que Teresa Rodríguez, europarlamentària de Podem, fa almoina de part dels 6.249,90 euros del seu sou de diputada. Amb la part detreta ajudarà organitzacions necessitades, també el seu propi partit. És mentida aquesta informació de premsa? No, de cap manera. És veritat? No hi arriba. Per a ser-ho, seria menester afegir que aquesta és pràctica habitual a altres partits, per exemple a Esquerra Unida, i no només, n’estic segur.

Callar que el de Teresa Rodríguez no és cas únic converteix, així, una no mentida en una no veritat, útil per induir en el lector idees falses. És a dir, no informa, fa propaganda.

I encara li manca una miqueta més, per arribar a ser veritat. El sou mensual de 6.249,90€ és cert. Però aquests no són tots els doblers que rep mensualment cada diputat. Són 8.020,53€ que, amb impostos i assegurances, queden efectivament en 6.250,37€. Més 4.299€ mensuals per despeses d’oficina. Més 4.234€ mensuals de despeses per ‘activitats no oficials’. Més totes les despeses de viatge i residència a Brussel·les i Estrasburg. Més, com a doblers de butxaca, 304€ diaris, que representen una mica més de 9.000€ mensuals. Total, cada diputat rep mensualment un sou global net de 24.000€, més despeses pagades de viatge i residència. (Dades de:

Un altre exemple d’afirmacions ni mentida ni veritat: en una entrevista a nuevatribuna.es del proppassat 15 de setembre, Pablo Iglesias, professor de Ciència Política a la Complutense, ha recordat el col·lapse del Partit Comunista Italià, durant dècades hegemònic culturalment -és a dir, èticament- a Itàlia, però ara irrellevant i anacrònic. Diu Iglesias:

“Y, de pronto, aparece un tipejo que se llama Silvio Berlusconi, que está apoyado por Bettino Craxi, que no podía comparar sus apoyos sociales a los de la Democracia Cristiana, en un contexto en que la cultura audiovisual procedente de los EEUU es hegemónica, y resulta que, en cuestión de unos pocos años, la realidad del éxito político en Italia se llama Forza Italia, que es un partido que demuestra que el país ha cambiado y que de esa tradición de los valores vinculados al comunismo queda muy poquito”.

Sense assenyalar altres imprecisions, voldria accentuar les paraules que semblen enlluernar Iglesias: “Y, de pronto”. No va ser tan “de pronto”.

Al anys 60 i 70, els dos principals partits comunistes de països no socialistes eren l’italià i el d’Indonèsia. L’Imperi va dedicar un tractament específic per a cada un d’ells. A Indonèsia, allà pel Tercer Món, un cop d’estat militar destituïa i empresonava per vida el president Sukarno i assassinava entre 300.000 i dos milions de persones, segons les fonts. L’ambaixada dels Estats Units va facilitar el llistat dels primers 50.000 comunistes a eliminar (Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 ). Ara, a Indonèsia, el partit comunista és, efectivament, irrellevant.

A Itàlia, país ric de la comunitat europea, la tàctica no podia ser la mateixa. Va ser una llarga i sàvia dosificació de terrorisme d’estat (els “anys de plom”, desmoralitzadors, desafeccionadors), on policia i suposats revolucionaris triaven els objectius adequats per impedir la política del PCI (assassinat d’Aldo Moro, per exemple); d’impunitat concedida a la màfia, infiltrada a l’Estat (via el Vaticà, via Andreotti, és a dir la Democràcia Cristiana, via Craxi, és a dir el Partit Socialista); de corrupció generalitzada; i, com ha recordat Saviano, d’inundació mafiosa i policial de la droga (com va passar “de pronto” a la nostra Euskadi, als mateixos anys, per casualitat). Cada una d’aquestes peces reforçava i engrandia totes les altres.

Efectivament, Itàlia va quedar destruïda com a societat, i aquest va ser el preu per destruir, amb ella, el partit comunista. Però no hi va haver cap “de pronto”. Són gairebé vint-i-cinc anys. Des de l’atemptat a Piazza Fontana a Milà, 1969, fins a la matança de Bolonya, capital roja d’Itàlia, l’any 80.

No sé quin és el programa docent de Ciència Política a la Complutense, però aquestes són dades que s’haurien de donar a conèixer als estudiants. En altre cas, es pot fer creure que les coses passen espontàniament, “de pronto”, com de moda, i que la política és una activitat que té lloc entre el protagonista i el mirall, o la pantalla, mentre que la política és una lluita entre classes socials adversàries, d’interessos contraposats.