Cap a la Segona Desamortització

Anava llegint Luis Buñuel, novela, de Max Aub, en una edició (Vigía, 2013) que complementa però no fa oblidar la primera, Conversaciones con Buñuel (Aguilar, 1985, a cura de Federico Álvarez, gendre d'Aub), quan vaig caure en aquestes línies, referides a la Residencia de Estudiantes: "En este grupo fundador de 1910, al lado de los futuros catedráticos Viñuales, Solalinde, Candil, Castro, y futuros médicos, abogados, diplomáticos, figuraba el delicado poeta mallorquín Miguel Ferré". Resultava ser en Miquel Ferrà.

Ferrà ha estat citat darrerament, per mor d'en Rosselló-Pòrcel. Jo només el coneixia per haver estat ell qui va rebre i acompanyar Le Corbusier per Palma, l'any 32, i també perquè visitava Matilde Landa a la presó.

La curiositat m'ha fet llegir alguns dels seus assajos, i m'he trobat amb una d'aquestes satisfaccions beneites que patim quan una opinió autoritzada coincideix amb la nostra. Em referesc a l'escrit d'en Ferrà Els finestrals de la Seu de Mallorca, publicat l'any 28 a la revista Sóller.

Gaudí comença a fer feina a la Seu l'any 1904, amb en Joan Rubió d'ajudant. Però l'any 6 Jujol ha acabat la carrera i comença a treballar amb Gaudí. A la Seu, Jujol serà la seva mà dreta des de 1910. És immediat sentir la identificació entre Gaudí i Jujol i, al mateix temps, la migradesa maldestra de Rubió, que queda fora de joc i de lloc, a qui devem una sèrie de peces lamentables: el confessionari neogòtic, els bancs de la nau, el pastiche sobre la trona de l'Epístola i, afegirà Ferrà, "el ciclopi monument al bisbe Campins, que també fou objecte del blasme i la desaprovació de tot Mallorca" (és a Lluc, si no l'han tomat).

La rancúnia i gelosia de Rubió es comproven quan el Capítol fa fora Gaudí i Jujol, el sendemà mateix de la mort del bisbe Campins: Rubió segueix treballant a la Seu. Testimoni involuntari en són les memòries del portaveu del Capítol, Emilio Sagristá, Gaudí en la catedral de Mallorca, on denigra sistemàticament Gaudí i Jujol i lloa Rubió.

Ferrà entenia i apreciava Gaudí. A més de defensar la nova litúrgia de la Seu, possible gràcies a la intel·ligent reforma de Gaudí, diu dels finestrals: "Els dos que construí ell (...) són, com dèiem, un prodigi de dibuix, de colorit i d'entonació amb la pedra, de la bellesa del qual és difícil donar idea".

Però Rubió volia obrir més finestrals, els seus, i en dibuixà una sèrie que "representa, al viu: un paisatge nevat, l'estelada amb un cometa (Ferrà vol dir una nit estelada), uns llamps eixint d'un nuvolat, el torrent de Pareis, una munió d'aucells volant, un volcà en erupció, un salt d'aigua i unes coves. L'estil, el de la companyia Paris Lyon Méditerranée ".

En definitiva, una exhibició de mal gust i, més greu, d'arrogant impunitat.

Ferrà conclou: “Damunt la premsa mallorquina venia dies passats aquesta notícia: ‘Diumenge arribà a Palma l’arquitecte don Joan Rubió. El seu viatge obeeix al desig de conèixer la situació dels finestrals de la Seu, per estudiar els procediments més convenients per graduar-ne la llum. Es proposa visitar el torrent de Pareis i les coves d’Artà i del Drac per documentar-se, ja que en dues de les vidrieres figuren aquells paratges.'

A tots els qui estimem la catedral de Mallorca ens va entrar, llegint això, una suor freda...”

Sang calenta hauria suat Ferrà, si hagués viscut el segle (el farà l'any que ve) de mal tracte patit per la Seu des de l'expulsió de Gaudí i Jujol.

Una reedició involuntàriament còmica de l'afer Rubió-Sagristà l'hem tenguda fa poc, amb els finestrals de Carlo, àlies 'Constantino', Ruggieri.

M. Gambús, després d'anunciar la bona nova de la troballa de peces de Gaudí que tot Palma ha conegut i visitat des de fa cinquanta anys, glossa així els finestrals de Ruggieri: "A fi de provocar la materialització de l'espai místic verbalitzat en clau metafòrica a través d'un fluid recorregut del simbòlic que connectava al verd terrenal, el blau celestial, el rosat humà, el vermell cristificador i el groc eucarístic. Aigua, sol, sang, terra constituïen les principals significacions al servei de la polimetàfora eucarística." ( Randa 63, 2009).

Per qui no els conegui, els finestrals d'en Ruggieri són d'un estil a mig camí entre els christmas de Ferrándiz i Jordi Labanda.

La Seu és peça clau de la nostra riquesa cultural. L'article 128.1 de la Constitució espanyola diu: "Tota la riquesa del país, en les seves diverses formes i sigui quina en sigui la titularitat, està subordinada a l'interès general". ¿Quan es llevarà la Seu de les mans dels actuals usufructuaris i glossadors, clarament per sota del nivell cultural de l'edifici, per retornar-la a l'interès general del comú de les gents?