OPINIÓ

Carles Miralles

Qui remunti un riu fins a la deu pot sentir, si atraca l'orella a la roca, un glopeig rítmic, fosc, enfonyat: el que fa l'aigua en anar a brollar. Això mateix coneixerà, paradoxalment, qui seguesqui riu avall el curs de la segona traducció de l''Odissea', d'en Riba: allà també el lector remuntarà fins a un moment anterior a l'aparició del llenguatge, previ al llindar de la paraula, en l'instant de la seva imminència.

Lluny de la rima, que només agrupa exteriorment i d'esquena paraules ja usades, el compàs dels hexàmetres homèrics, lliure de qualsevol contingut descriptiu, és el batec vital d'on sorgirà el llenguatge. Un alenar sonor. Aquí és ja el cant. És aquest ritme savi de síl·labes curtes i llargues el formador de la imatge verbal; com el moviment reiniciat de les mans que pasten és qui farà tovar la massa; com l'incansable gir repetit del cullerot és qui farà quallar la llet. Serà després d'aquest persistent batec que arribi la inaudita capacitat de substantivar mirades, de descriure i fundar les coses pels seus atributs, tan pròpia d'Homer: 'núvols ombrívols', 'vinosa mar', 'vestits aromosos', 'mort espadada', 'vaixells amb galtes de mangra'...

Si el vers d'Homer apareix com a pur ritme nu, viu quan encara no hi ha llenguatge sinó només batec, i escoltar cantar el vers és presenciar la sobtada i inevitable encarnació en paraula d'aquell compàs, qui o què és allò que bategava, i que segueix bategant al llarg de tot el poema, infatigable i lleuger, sostenint la paraula?

Carles Miralles l'havia sentit, aquest batec. A fora i a dins seu. Poeta i catedràtic de grec a la Universitat de Barcelona, ens ha ensenyat a llegir, és a dir a sentir allò que hi ha just abans que la lletra ocupés el paper, que el vers cantat omplís la sala; allò que permet i fa necessària l'aparició de la paraula. "Hi ha un crit / abans de la paraula" ('La mà de l'arquer', 1991). Anomenam poesia a les infinites modulacions d'aquest crit. Amb Carles Miralles hem après a llegir Foix, Riba, Espriu –i tants d’altres, i ell mateix: la seva poesia ja és en si una lectura dels mestres.

Ara que la mort ha acompanyat Miralles fins la seu de la majoria, pertoca als vius dur-lo amb ells, fer-lo partícip del present. Els qui el conegueren ho faran amb la memòria. Els altres ho farem amb la petita força messiànica de què disposen els nostres ulls: llegint-lo. En el brevíssim i inestable instant en què passen els ulls sobre la línia escrita l'electritzen i l'encenen, i la paraula viu, i l'autor parla.

Voldria saber i poder fer ara el que tantes vegades ha ensenyat Carles Miralles: que llegir és comparar lectures. Seguir, per exemple, l'enriquiment dels pròlegs i papers dispersos publicats plegats a Milà amb el títol 'Come leggere Omero' (1992), finalment transformats i presentats en la seva versió de Barcelona, 'Homer' (2005). Però només tenc damunt la taula l'edició italiana. L’he oberta.

Cada època crea, inventa la seva Roma i la seva Atenes, va deixar escrit un historiador. Efectivament, no hi ha millor instrument per comprendre una època que el d’entendre com descriu els clàssics. A l’Europa ocupada pel nazisme, la jueva Rachel Bespaloff va veure en Homer la imatge angoixant de la força com a vincle entre els humans ('De l’Iliade', 1943). Per Miralles, Homer és l’ocasió d’identificar una crisi (la que veu el pas de l’hegemonia del casal, la oikos, a l’hegemonia de la polis) i l’ocasió de desteixir i reteixir el material que aglomera una societat: el mite i la paraula.

L’aede i el saig, diu Miralles al pròleg del llibre, són els portadors de la paraula socialitzadora: l’aede, portador de la paraula del passat comú, del mite reconegut que ens constitueix com a grup, però l’aede lligat també a l’endeví, per saber improvisar segons l’auditori i les circumstàncies; i el saig, portador de la paraula del present, que fa llei. Ambdós transmissors d’ideologia.

Qui és ‘Homer’?

És, diu Miralles, l’avantpassat comú que s’atribuí un clan familiar d’aedes, sortits de l’illa de Chios, en el món iònic, que, a través de generacions, va anar difonent per tot Grècia un grup de poemes de producció pròpia. Un dels aedes, Cinetó, per exemple, els dugué fins a Sicília, a l’altre extrem del món hel·lènic.

Aquest clan de poetes, professionals de la memòria (les Muses, deesses de la poesia, ja eren, per Hesíode, filles de Mnemosine, és a dir de la Memòria), va atribuir al suposat avantpassat comú l’autoria del seu tresor específic, fent-lo “model mític de l’home mestre de la paraula poètica, més atent al seu món interior que al real –ja que era cec–, i com ells difusor de la paraula poètica per tot l’àmbit geogràfic de Grècia; i a tal model l’anomenaren Homer, ja que ells eren el clan dels homèrides”.

I tot seguit comença Carles Miralles a descriure, també a nosaltres, la inabastable clarividència humanitzada d’Hèctor i l’inabastable somriure sarcàstic d’Odisseu.