L’any 71, amb l’obra de Gaudí a la Seu sota protecció legal, el Capítol pren el “parer terminant” d’arrabassar el tornaveu de Gaudí i, desfet, arraconar-lo al mig del claustre. L’hivern acaba de fer la feina. Les restes s’ofereixen a qualsevol que vulgui endur-se-les. Un amic arquitecte en guarda fotos: era com una vella barca amb les quadernes a l’aire, diu. Però no hi cabia a ca seva (6x6x6 metres).
En queden fotografies i un dibuix admiratiu de Le Corbusier.
L’arquitectura no és com la pintura. En certs aspectes, especialment en el que ara ens interessa, s’acosta més a la música o al teatre. Un músic compon una partitura, un arquitecte dibuixa un projecte: altres l’executaran. No tenen per què posar-hi les mans ells mateixos. El Bach de Gould no és el de Brendel, però tots dos són Bach. El que s’escolta des d’un Steinway no s’escoltava des d’un Zumpe, però a tots dos s’escolta Bach.
Igual passa en arquitectura. Com la partitura, com el llibret teatral, el projecte d’arquitectura permet representar, interpretar, crear, recrear, jugar ( jouer, to play ) el tornaveu de Gaudí tantes vegades com es vulgui, i cada pic serà diferent i cada pic serà el mateix.
Elias Torres, que ens ha donat la millor arquitectura a les Illes des de Guillem Sagrera i que rebé el respecte, els elogis i l’amistat de Teodor Úbeda des dels temps d’Eivissa, va tornar a estrenar l’arquitectura de Gaudí. Ha durat un temps a la Seu. El Capítol l’ha destruït per segona vegada.
Elias cregué poder fer com Isis amb Osiris, i reconstruir el tornaveu, perquè l’empresa que l’havia fet (Poraxa, de Porreres) havia explicat amb detall al Capítol com actuar per dividir-lo sense fer malbé la peça i poder reunir-la més tard. Però el Capítol devia tenir una altra cosa al cap, perquè havia estat destruït a consciència, a dentades de radial. Hi ha fotos de les saques vessant bocins, arraconades en un magatzem clerical per devers Son Oms.
Vàrem recollir cada bocí sangonós, els vàrem rentar amb aigua de pluja. N’Elias els va recobrir amb olis i purpurina, embolicats després en llençols de lli i papers de seda xinesos, per repartir-los entre els fidels assistents a una sèrie de xerrades, al Club Pollença, en un acte de comunió totèmica. Comunió? Heu dit comunió?
L’Institut d’Estudis Catalans defineix ‘comunió’ com a “participació en allò que és comú”; després, “participació dels fidels en els béns espirituals com a membres d’un mateix cos”; i “reunió de persones que professen una mateixa fe i estan subjectes a una mateixa disciplina”. I això érem: una reunió de fidels en la fe en l’arquitectura i el respecte a la cultura (és possible que més d’un fos també fidel a qualque altre derivat de la paraula ‘comú’). En quart lloc, l’IEC afegeix “participació en el sagrament de l’eucaristia”, paraula grega que significa ‘agraïment’, i que ve a ser l’escenificació d’un altre sopar totèmic.
Però pel Capítol les paraules signifiquen el que l’Església Catòlica vol que signifiquin (coincidint, també en això, amb Humpty Dumpty) i, cridant a la profanació, va comminar una banca ètica pollencina que retirés 800 € de subvenció concedits a les xerrades. Guillem Cifre de Colonya, que tant va patir la persecució clerical, deu estar ben empegueït en veure què fan els qui duen el seu nom. Va visitar també el batle de Pollença, potser esperant que prohibís els actes, en enyorança dels vells temps, quan la gent s’havia d’agenollar i descobrir en passar el viàtic; i va estimular l’encarregat de la sucursal a Pollença, on deien que hi ha unes rajoles tal vegada de Gaudí, perquè fes de Joan Mas i no hi deixés entrar cap infidel.
Un mes d’abril, unes simples eleccions municipals van dur la nostra República. Qui sap què ens durà aquest maig? Qui ho sap?
Jo esper que, amb la Segona Transició, quan el franquisme constitucional deixi pas a una democràcia sense adjectius, una de les primeres decisions dels nostres diputats sigui la denúncia del concordat amb l’Estat Vaticà. I no només:
A la derrota del Tercer Reich, les empreses que havien emprat mà d’obra esclava, treta dels camps de concentració, varen ser dissoltes. A la Transició, els edificis del sindicat franquista varen ser retornats o traspassats a alguns sindicats obrers. ¿Per què la Segona Transició no hauria de fer el mateix amb els edificis d’una de les empreses més activament participants a l’aixecament feixista, i més directament beneficiària del botí de guerra, com és l’Església Catòlica? Els actuals edificis religiosos catòlics han de ser distribuïts entre les esglésies perseguides pel franquisme i entre la ciutadania, especialment aquells edificis que, pel seu valor cultural o històric, representen l’esforç de generacions de ciutadans que els varen aixecar i patir.
Això, per la primera empresa immobiliària del país, que compta, a més, amb una bona cartera en les borses internacionals, no són doblers.
