Conjugar en futur propi

I quanta raó que tenia en Lenín (sic), que deia que “a cada nació moderna hi ha dues nacions, a cada cultura nacional hi ha dues cultures” ( Notes crítiques sobre la qüestió nacional,1913). Ho afirmava defensant, a la teoria i a la pràctica, el dret d’autodeterminació dels pobles, contra el parer de Rosa Luxemburg, que alguns troben més simpàtica que el rus, però defensora de l’estatisme i la uniformització desintegradora de les cultures nacionals.

Perquè a les societats dividides en classes, descompostes en dominadors i dominats, no és prudent aplicar paraules embolicadores, com ‘poble’, ‘gent’, ‘nació’, ‘pàtria’, ni emprar noms amb majúscula, perquè estaríem fent costat immediatament al poder dels dominadors. Un dels instruments de la dominació és precisament el de cobrir, dins un nom globalitzador, les contradiccions d’interessos entre classes socials, les diferències de drets entre sectors i l’estat sotmès d’una part de la població.

Però deixem de mirar enrere i de fer repàs d’història: es tracta de veure quina, ara, de les dues nacions que hi ha dins aquesta nostra nació és la que construirà la seva hegemonia, la que dirigirà políticament l’autodeterminació, arrossegant l’altra.

En el temps, quina nació sabrà fer-se hegemònica?: la nació de l’aliança dels servidors del capital financer, la burocràcia pública, els petits jerarques professionals i els cacics comarcals -CiU, ERC...?-; o bé la ‘nació’ de la convergència dels sectors populars -CUP, EUiA, ICV...?

La inestabilitat de la situació (a la qual s’afegeixen els factors externs i efervescents de l’aparició de nous partits estil 5 Stelle italià) fa tornar inútil qualsevol previsió sobre com s’arribarà a conjugar en català el ‘futur propi’, si aquesta fos una forma conjugable de temps.

¿Tendrà prou instint de classe la nació dels sectors populars, per saber lligar-se amb els altres moviments nacionalpopulars del sud d’Europa -amb tots- i desfer-se de l’Imperi? Perquè la política és sempre, en amics i enemics, inter-nacional. Va de Portugal a Grècia.

Només hi ha una alternativa. Per a dir-ho en exemples actuals, però prou allunyats com per a ser cridanerament visualitzables, i amb perdó dels estugosos que es considerin hereus de Carlemany, l’alternativa és entre aspirar a ser l’Estat Islàmic o seguir el model de la Rojava kurda.

L’Estat Islàmic es fabrica segons una identitat predefinida -és quina és, ‘són qui són’-, que arrasa tota heterogeneïtat i estableix un marc d’institucions, estructures, comportaments i sentiments, al qual adaptar-se, per llei. Fan Estat: el nom no engana.

Però l’Estat és sempre la darrera garantia de pervivència de la divisió entre dominadors i dominats, l’agent de seguretat dels poderosos, i els dominats no hi guanyen res en instituir més dominació, oposar Estat a Estat.

Contra l’Estat-nació s’hauria d’aplicar la mateixa resposta que l’irònic corc popular donava a la campanya nacionalclerical del ‘Volem bisbes catalans!’, als anys 60: les parets de Barcelona responien amb ‘De bisbes, ni catalans!’. Per les classes populars, d’Estat, ni català.

Al contrari, Rojava, recordat aquests dies per Josep Fontana al seu discurs inaugural dels actes de la Comissió del Centenari de la Revolució Russa, presenta el model de confederalisme democràtic “que proposa reemplaçar l’Estat-nació per un sistema d’assemblees o consells locals que generin autonomia sense crear l’aparell d’un Estat”.

Rojava, la regió del Kurdistan sirià controlada pel PKK, és un país igualitari de tres milions, per ara, d’habitants; multiètnic, que enclou en peu d’igualtat kurds, àrabs i cristians; governat comunitàriament, amb una “revolució democràtica postestatista, multiètnica, laica, ecologista, feminista”, basada en un ‘contracte social’ -manllevant el concepte a Rousseau-, és a dir en un compromís entre iguals/diferents, aprovat al gener de 2014.

Són justament les ciutadanes i els ciutadans de Rojava qui es defensen victoriosament, avui amb les armes a la mà, demà amb l’escola i el treball, contra l’Estat Islàmic i, a la frontera oposada, contra l’exèrcit normalitzador de Turquia i França -i contra el silenci occidental. Criden en kurd, “No passaran!”.