La recent mort de Miquel Barceló deixa Mallorca amb només una persona a qui poder donar el nom d‘historiador: Llorenç Capellà.
Perquè historiador no és aquell col·leccionista que ho sap tot, sovint sense entendre res, d’un determinat episodi del passat, del qual s’ha fet ‘especialista’, és a dir propietari. Per aquests, el nom més adient fóra el d’antiquari, perquè, com els antiquaris, tornen antiga qualsevol cosa que toquen, siguin els talaiots de Son Fornés, siguin les vagues dels anys 70.
El veritable historiador reverdeix, representa, torna a fer present, duu fins ara i aquí allò que era passat. El resultat de la “narració ordenada i verídica” de l’historiador és un passat útil, que conviu. La seva tasca és d’aconseguir alterar el present amb el passat.
Si per fer reviure la Mallorca del XIX hem d’obrir els volums de Die Balearen, la Mallorca del segle XX cap tota ella sencera dins un llibre publicat el 1998 per Llorenç Capellà: Diccionari vermell. Llibre històric i llibre d’història: no només per aportar episodis del passat ignorats o oblidats, ni dades cronològiques o identificacions concretes, sinó per fer presents per sempre més els desapareguts; per fer-los reviure entre nosaltres i entre els qui vendran; per fer-nos respirar amb el seu mateix alè.
El llibre d’en Capellà corregeix el passat i el present: contra el silenci, la desmemòria i l’obediència, el Diccionari mostra víctimes i botxins, dominats i dominadors. En el llibre hi són representades les dècades d’esforçada i esperançada construcció de les generacions republicanes, la seva anihilació pel terror, i també, hors cadre, la Mallorca erma que va seguir i que encara segueix, hereva.
Capellà acaba de publicar un altre llibre, Crònica de la mort ignorada (Ensiola, 2014), on retorna a la vida cinc mallorquins afusellats a Bèlgica per les tropes alemanyes, en un dels repugnants episodis de la Gran Guerra.
La nit del 20 d’agost de 1914, a la llum de les flames, els soldats alemanys van afusellar 17 persones, homes i dones, triades a l’atzar entre els habitants de la plaça de la Universitat de Lieja (després batiada “plaça del 20 d’agost”), saquejant-ne els comerços i incendiant els edificis. Entre les víctimes, cinc mallorquins: els germans Antoni i Jaume Oliver Rullan, propietaris d’una de les botigues saquejades, i els mossos de magatzem Jaume Llabrés Bestard, Joan Móra Ferrer i Josep Niell Mestre.
Les 200 pàgines del llibre són una taca d’oli que s’estén pel govern d’Eduardo Dato, mentider, poruc davant Alemanya; pel miserable cos diplomàtic de l’Estat; per la divisió dels intel·lectuals entre germanòfils i aliadòfils; per Gaziel, Sants Oliver, Carner, Macià, Alomar; per la paranoia reaccionària de l’execrable Antoni Maria Alcover; per la premsa; i també per la vida diària de les classes populars mallorquines: sollerics, mariners, pagesos, mossos, emigrants...
És adequada la imatge de la coberta, d’un dibuix de l’antibel·licista i feminista Käthe Kollvitz. Un dels agres dibuixos de Georg Grosz també hi hagués valgut, per a retratar els poderosos.
He de confessar que, en llegir, els ulls se m’han aturat darrere dos noms secundaris, un escrit, l’altre al·ludit.
El primer, el llinatge d’un dels 17 afusellats: Corbusier, un nom amb qui estic lligat personalment. L’altre, un nom que manca: en un moment determinat, Capellà reviu la sessió de l’Ajuntament de Palma on un regidor reformista, no identificat, pren la paraula i comença a comentar els afusellaments, impedint-ho el batle, aixecant la sessió. Aquest regidor díscol era Josep Quetglas Amengual, del Partit Reformista Republicà, qui poc temps després va tenir una participació activa, en el bon costat, en l’aixecament popular contra l’encariment dels queviures (Un sainet còmic de 1919, Es saqueo de sa plasa, de Jaume Palmé Escales, ho recorda), i que encara l’abril del 31 figurava a la candidatura a Palma del Front Únic Antimonàrquic, com a representant del comerç pel Districte Quart.
Walter Benjamin va deixar dit que “només té capacitat per atiar en el passat l’espurna de l’esperança aquell escriptor d’història imbuït del fet que: ni els morts seran a recer davant l’enemic, si aquest venç. I aquest enemic mai no ha deixat de vèncer”. Ho va repetir, escrit així:
“Només un historiador que hagi comprès que un enemic victoriós no s’aturarà ni davant els morts, només aquest historiador sabrà fer arribar l’espurna de l’esperança al cor mateix dels esdeveniments acabats. Mentrestant, i fins ara, l’enemic encara no ha deixat mai de triomfar”.
Llorenç Capellà és un d’aquests ‘escriptors d’història’ cars a Benjamin: posa el dit sobre cada fet del passat, qüestiona cada victòria dels dominadors, i fa entendre, en l’enemic d’ahir, l’enemic d’avui. El seu treball és útil als dominats.
