OPINIÓ

Espais de joc

M'han demanat opinió sobre els espais de joc a les escoles infantils, suposant probablement que la paraula que figura sota el meu nom en aquestes pàgines, que jo no he escollit, qualifica per parlar d’espai. Per fer sortir del malentès el sol·licitant, i no ser desatent, vaig contestar amb els subterfugis que vénen a continuació.

Mai no hem d’emprar les eines d’una manera habituada, convencional. I les paraules són eines. Quan parlam convé fer com si no sabéssim ben bé què volen dir les paraules que feim servir.

Així, si ens demanen què i com és un ‘espai’ de joc, feim una passa enrere i demanam: Sí, però, què vol dir ‘joc’?

Dos vells escrits, 'Homo Ludens', de Johan Huyzinga, 1938, i 'Les jeux et les hommes', de Roger Caillois, 1957, donen voltes entorn d’aquesta paraula. No tenim per què seguir-los, però no tenim dret a ignorar-los.

S’hi diu que jugar és una activitat:

-Lliure: no pots fer jugar; jugar és una opció directament personal, voluntària i impremeditada.

-Segregada: té un temps propi, diferenciat, que comença i acaba; i un espai propi, elàstic i efímer, condició i resultat, que permet i produeix el joc.

-Incerta: no pot tenir resultat previst o deduïble, és indeterminable.

-Improductiva: no crea cap situació diferent de la que hi havia abans del joc; no és ‘útil’, no fa guanyar o perdre.

-Reglada: sotmesa a unes convencions arbitràries, assumides, que no tenen en compte les de la vida pràctica.

-Fictícia: es produeix amb la consciència de viure dins una segona o altra realitat.

El comerç té les seves definicions de ‘joc’, però, de fer cas a Huyzinga i Caillois, no hi ha un espai disposat per anar-hi a jugar. Les ludoteques són al joc com els bordells a l’amor.

Com els fantasmes travessen les parets, el joc passa a través dels espais de la vida habitual, transformant-los, alterant-los: un vaixell pirata, el cim del Kilimanjaro o la casa de Bob Esponja poden ser sota la taula del menjador. El joc subverteix l’espai que ocupa, i ho pot fer amb qualsevol. Només amb una condició: els espais han de ser habituals, no s’hi ha d’estar com de visita.

Tenim una primera condició negativa per rebutjar un espai com a propi per al joc: que cridi l’atenció, que vulgui ser més interessant que les persones que hi juguen. Qualsevol cosa que vulgui ser mirada decanta l’observador, es mostra com una altra, i és el joc qui l’ha de fer una altra. L’espai de joc és l’espai creat pel joc, mentre aquest dura.

A les escoles sovint es confon espai a l’aire lliure amb espai de joc. No és així. Tot, a l’escola, és aula; hi ha aules cobertes i aules a cel obert. Depèn de què s’hi fa. Tots els espais han de transformar l’infant, l’han d’ensenyar, han de donar-li senyes. El vàter és tan lloc de formació com la taula, la pissarra, el menjador o, a cel obert, les gàbies amb conills, l’hort amb tomàtigues i la pista d’esport.

La part a cel obert de l’escola no és un espai buit –no hi ha enlloc res buit–, ‘de joc’ i descompressió, sinó un equipament docent més.

L’escola és la nostra única pàtria veritable.

Del país on has nascut pots fugir. De la condemna a ‘ser qui ets’ pots fugir, per fer-te tots els altres que pots arribar a ser. De la memòria de l’escola no pots fugir. Pot ser l’infern que cantava Ovidi Montllor, o pot ser allò que vols retrobar a cada pas de la teva vida.

Etiquetes