OPINIÓ

Ombres de Boltanski a la Llotja

Un dels 'Capritxos' més coneguts de Goya és aquell on un home s'ha aturat d'escriure i es deixa anar, cobrint-se el cap amb els braços. Un gran cub de pedra li fa de taula, que du incís en una de les cares la frase que dóna títol al gravat: ‘El sueño de la razón produce monstruos’.

Gairebé tres-cents anys separen aquest gravat de Goya i el 'Melencolia I' de Dürer. Però només uns segons separen els gestos dels dos joves, tots dos prop d’un mateix cub, tots dos lligats per l'escriptura a la voluntat de saber: a Dürer, encara tracta, pensatiu, amb la ploma en suspès, de comprendre, ja amb el pes al cor; a Goya, havent comprès, o havent comprès no arribar mai a comprendre, deixa anar el seu desànim.

Com traduir 'El sueño de la razón'? El somni de la raó? La son de la raó? El 'Diccionario de autoridades' superposa els dos significats, per l'espanyol de temps de Goya. ‘Sueño’ hi és "El acto de dormir", "Significa tambien el sucesso, ò especies, que en sueños se representan en la imaginacion", "Se toma tambien por la gana, ò inclinacion à dormir", "Se toma assimismo por la brevedad, y ligereza, con que qualquiera cosa fenece, y passa", "Se toma tambien por cosa phantástica, y sin fundamento, ò razón".

El deliri de la raó produeix monstres. Arribats de la penombra, o brollant del crani de l'ajagut, volen fent voltes pel gravat de Goya ratapinyades i òlibes horribles, com flames fosques que capturen dins la seva teranyina el desesperat.

He pensat en aquests dos gravats visitant la instal·lació de Christian Boltanski, 'Ombres', exposada fins fa uns dies a la Llotja.

Podem pensar l’edifici de Sagrera com un crani enorme, una caixa racional, un cub. És la nostra millor –la nostra única?– arquitectura renaixentista. Perquè renaixentista és l’ordre mental rigorós, la unitat entre material, estructura i forma, la capacitat de definir l’espai des de la mínima matèria, per sobre els vells valors medievals de l’ambient i el clarobscur. ‘L’estil’ no hi té importància, com tampoc no en té a la gran cúpula de Florència, inici de l’arquitectura del Renaixement, que Brunelleschi comença a construir també en ‘estil gòtic’ el mateix any que Sagrera ho fa amb la Llotja.

És dins aquest diàfan cub racional de la Llotja que Christian Boltanski (París, 1944) ha instal·lat un dels teatres d’ombres que practica des de 1984. En ocasions anteriors, la nuesa i continuïtat de les parets dels museus i galeries on exposava feia augmentar la presència aclaparadora de les ombres. A la Llotja, allò que es perd de nitidesa a causa de la fragmentació dels murs, es guanya amb l’oposició radical entre la racionalitat cristal·lina del lloc i la irrupció tremolosa de les ombres.

Hi ha disposats en terra projectors de llum i aire, que mouen unes figures de llauna properes, retallades en la tradició de les danses de la mort, i també un projector central, penjat de les voltes, giratori. Les ombres de les llaunetes, agegantades, llepen les columnes i les parets de l’edifici, unes tremolant, d’altres girant, i rodegen el visitant.

Fantasmagoria en processó, vol en cercle, presagi funest dins la claredat de l’edifici-crani, dins la raó. Un dilema propi dels vells Enciclopedistes. És, el de Boltanski, un art i un dilema tradicional –en el sentit que no pot ser més que repetició.

Més modern –en el sentit de capaç de produir imatges i obres noves, és 'Vampyr'. 'El somni d’Allan Grey', que Carl Theodor Dreyer realitzà l’any 1932. A Dreyer, les ombres no són projectades, o, millor, són projectades per presències invisibles, absents, pels que ja no hi són, pels difunts. A una sala, per exemple, lleneguen per la paret les ombres dels qui hi ballaren, altre temps. Podem acostar Dreyer als artistes conceptuals dels anys 60, quan proposen l’obra d’art com a secció visible d’una entitat o sistema invisible, de més de quatre dimensions.

Dreyer ens fa comprendre obres posteriors a ell; Boltanski, obres anteriors. Un és modern; l’altre, tradicional. Això no és cap valoració d’un o altre. Són característiques tècniques de les seves obres.

Enric Casasses ha editat els apunts de Verdaguer en els exercicis d’exorcisme, de conversa i torcebraç amb els dimonis, a la Casa d’Oració del carrer de Mirallers (Jacint Verdaguer, 'Dimonis'. Barcelona: Verdaguer Edicions, 2014). Hi podem trobar el deliri hipnòtic d’unes paraules que volen entorn de l'assetjat, i que podrien ser fons sonor a la instal·lació de la Llotja:

“Sempre et rodejo, no et deixo mai”, diu un dimoni. “Per què?”, contesta Verdaguer. “Quan no ens rodegis tu a nosaltres, nosaltres no et rodejarem a tu”. (…) “No et puc veure i sempre et rodejo”. (…) “Nosaltres et rodejam, no et rodejaríem tant si altres no et rodejassen”, contesten els dimonis girant-li entorn.