Que la Transició no va ser un èxit ho prova la bona salut que mostra un dels principis clau de la ideologia tardofran- quista: aquell segons el qual la política és dolenta, que cal desconfiar dels partits polítics, que només cerquen aprofitar-se de nosaltres, la bona gent.
Que les dretes diguin "¡Esto es hacer política!" per desqualificar un oponent, és natural. Que es vulgui fer creure això mateix des de posicions democràtiques, és preocupant.
La darrera manifestació d'aquest argument la tenim en la preparació de la manifestació de demà diumenge, dia 29, contra la sistemàtica destrucció de l'educació pública empresa pel govern del PP.
Uns dirigents de masses han fet córrer el següent decret de símbols:
"Atenció a la gent que ha d'anar a la manifestació! de dia 29 per favor, intentem dur nomes camiseta verda i bandera verda. Fora banderes o signes polítics, no entrem al joc del govern de polititzar el tema . Aixo ens perjudicaria. Ara toca manifestar-nos per L'EDUCACIÓ. Pasau-ho" ( sics a dojo, distribuïts amb generositat pel lector).
Aquesta prohibició de banderes i signes polítics va acompanyada, paradoxalment, o tal vegada no, d'una convocatòria a la manifestació en què figura en lloc preeminent una estrella amb quatre llamps. Polissons, polissons!
Hi hauria per pensar que per "fora banderes i signes polítics" entenen "que no siguin els nostres", i que aquests "nostres" els deixen anar amb allò que als anys 50 se'n deia propaganda subliminar.
Crec que aquests dirigents cometen una doble errada.
Dir que no s'hagi d'expressar cap signe polític és una opinió política que considera que han de callar totes les altres opinions, excepte la pròpia; totes les altres banderes, excepte la pròpia. No va bé. El dret d'expressió d'un necessita (no tolera: necessita) el dret d'expressió de tots. No hi ha llibertat que no sigui llibertat de tots. En altre cas, se'n diu privilegi -i marginació, censura.
¿Per què hauríem d'amagar o reprimir algunes de les nostres característiques com a ciutadans, entre les quals figuren les nostres opinions polítiques, iguals i diferents de les de qualsevol altre? Aquests dirigents de masses ens diuen que no hem de polititzar "el tema" (déu meu, quin llenguatge!) per no entrar en el joc de les dretes. És exactament el contrari: defugir la política és entrar en el joc de les dretes. Hem de polititzar urgentment les nostres accions, perquè polititzar vol dir reconèixer i identificar l'origen del mal, les causes de la situació, polititzar és advertir les conseqüències de no fer res, és proposar alternativa, és agrupar forces. Les causes del mal són polítiques, no han caigut del cel, són obra humana, i, contra causes polítiques, cal resposta política. Quina, si no?
Aquests dirigents de masses preocupats per les banderes i els signes dels altres ens diuen que l'educació no n'és, de política, i que la destrucció programada de l'educació pública (perquè d'això es tracta) per part del PP no n'és, de política. Per ells, l'educació, la transmissió de valors i coneixements d'unes generacions a unes altres no és política. Si ho creuen així, són tecnòcrates i, per tant, polítics de dreta.
Vull anar sencer a la manifestació, en tant que ciutadà ("ciutadà": adaptació llatina del grec "polític"), carregat i fent-me responsable de totes les meves característiques, amb tot el dret de ser diferent i igual als altres ciutadans. Em repugna, perquè sé el signe polític que representa, la voluntat de convertir la ciutadania en massa uniformada. Encara m'encenc recordant com, davant el Consolat de Mar, un empleat d'allò que havia estat un sindicat obrer, afamat de micròfon i sense res a dir, feia fer l'ona als concentrats: "Vénga, una altra vegada!", repetia. No hi ha millor expressió de la degradació de la ciutadania reduïda a massa, per obra dels seus dirigents. I convertir la gent en massa és fer política a la dreta de la dreta.
Per això jo desitj que dia 29 sigui la ciutadania, i no les masses coreografiades, qui ocupi a vessar els carrers de Ciutat. De verd? Sí, de verd, que, com saben els pintors, no és cap color, sinó la mescla mestissa de blau i groc, acompanyat sempre de la seva ombra, el vermell: un front popular de tots els colors, no una monotonia cromàtica de pura raça, decretada.
"Tots els colors del verd" era un vers d'una cançó. Els hem de menester tots: verd oliva, verd caqui, verd porrassa, verd pistatxo, verd fosc, verd tendre, verd turquesa... I també: verd tricolor, verd vermell, verd quadribarrat amb o sense franja, verd negre, verd negre i vermell, verd lila, verd morat, verd estelat, verd arc de Sant Martí...
