‘Malenconia’ no rima bé amb ‘poesia’. La vaguetat d’ànima és lluny d’aquella precisió cara a Rilke i, abans, a Poe. Encara pitjor: la malenconia s’atraca perillosament als esculls de la passivitat.
El sentiment poètic és activista, impacient, precís: “Estic assegut al marge de la carretera. / El conductor canvia la roda. / No m’agrada el lloc d’on vénc. / No m’agrada el lloc on vaig. / ¿Per què mir el canvi de roda / amb impaciència?”.
És també impaciència el que impulsa la ‘fuita sense fi’ de Franz Tunda, per a qui el lloc d’on ve ja no hi és, i el lloc on va no existeix. Fuita en ziga-zaga narrada a tiralínies per Joseph Roth: exili interminable del jueu centreeuropeu que ha perdut el shtetl, el fogar, i travessa en diagonal els camps de la Gran Guerra, la Petrograd bolxevic, Sibèria, Viena, fins a París, on Roth ens el deixa, a les quatre de l’horabaixa del 27 d’agost de 1926, enmig de la plaça de la Madeleine: “No tenia cap ofici, cap amor, cap gust, cap esperança, cap ambició, i ni tan sols egoisme. Tan superflu com ell no hi havia ningú al món”. Josep Roth va viure totes les ensulsiades de l’Europa d’entreguerres: la fi de la imperial i real Àustria Hongria, el desencant i la derrota de les revolucions, la destrucció de la cultura jueva... Ho va traduir en nostàlgia, i va acabar per defensar la restauració de la monarquia austrohongaresa, convertir-se al catolicisme i arribar a la santedat.
No crec que Jordi Llovet Pomar vulgui coquetejar amb les passes de Roth. Però a Melancolia i saviesa. Una teoria de la història (Arcàdia 2013) hi proposa, com a alternativa al mal present que ens envolta, la regressió monacal, la restauració de la teologia, la religió, la tradició, la saviesa de Sant Jeroni tancat al seu studiolo, “contra tots els miratges de l’activitat mercantil, comercial i econòmica dels segles moderns i contemporanis”.
Els savis han proposat altres remeis per combatre el capitalisme, cert és que amb resultats no gaire eficients fins ara, vista la capacitat mutant del virus de la mercaderia, que preveu i derrota qualsevol medicina que se li enfronti. Però, abans de tancar-me a un monestir, jo provaria a dur Tsipras al cap del Parlament Europeu.
Diu Llovet: “Benjamin va postular, amb la mateixa llibertat amb què jo escric aquest opuscle...”. Llibertat és paraula a prescriure en dosis molt controlades. No conec les circumstàncies personals del professor Llovet, però la ‘llibertat’ de què gaudia Benjamin al moment d’escriure el text citat era la llibertat d’un alemany exiliat a França, jueu i comunista, l’any 39: minsa.
Benjamin escriu Sobre el concepte d’història com a darrer recurs. Les tesis són un clau roent on aferrar-se davant del perill del feixisme i l’estultícia de la socialdemocràcia. No és aquesta l’ocasió per comentar Benjamin; només vull indicar que, al meu parer, Llovet és imprecís en la lectura que fa de la més coneguda de les tesis, la IX, aquella de l’Angelus Novus.
Es tracta, tal vegada, del text de Benjamin més citat pels intel·lectuals sensibles en demanda de consol. Un malhumorat escriptor austríac podria haver dit que, així arrabassada del conjunt de salms que formen el text, aquesta tesi ha quedat convertida en lectura per infermeres.
Diu la tesi, en traducció de J.LL: “Hi ha un quadre de Klee anomenat Angelus Novus. Representa un àngel que sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. L’àngel de la història deu assemblar-s’hi. Ha girat la cara cap al passat. Allà on, davant nostre, es presenta una cadena d’esdeveniments, ell hi veu solament una ensulsiada que amuntega sense parar runa i més runa, i la llença als seus peus. L’àngel desitjaria aturar-se, despertar els morts i compondre alguna cosa amb aquelles despulles. Però del paradís bufa un vendaval que se li ha enredat a les ales i és tan fort que l’àngel ja no pot tancar-les. El vendaval l’empeny, imparable, cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre el munt de runa, davant seu, creix cap al cel. Aquest vendaval és el que nosaltres anomenem progrés”.
Hi ha una imprecisió, petita i greu. Han caigut del text les cursives de Benjamin per accentuar i oposar les paraules clau: ‘uns ’ i ‘ er ’ (edició Suhrkamp, p. 697). “On a nosaltres ens apareix una cadena d’esdeveniments, allà ell hi veu una única catàstrofe...”.
La cursiva denota la diferència entre mirades: la de qui veu el passat ordenat segons la línia contínua del temps de calendari, amb un esdeveniment rere l’altre, distanciats; i la d’aquells per a qui el passat és únic, simultani, present tot ell en cada ara i en cada aquí, i que tenen aquesta presència col·lapsada del passat com a única possibilitat per, intervenint-hi, redimint-lo, modificar el present.
L’àngel de Benjamin és impacient, mai patirà de malenconia.
