OPINIÓ

A favor del suspens

Manllev el títol del recull de contes (‘A favor del suspens’. Barcelona: Quaderns Crema 1997) publicat per Maurici Pla, escriptor i estudiant d’arquitectura. Li dic estudiant, malgrat l’edat que ja deu tenir, per haver-lo conegut fa temps, quan ell era administrativament un estudiant, però també perquè cap ofici rectament practicat no es deixa dominar, sinó que obliga a seguir sent estudiant per sempre, talment el rabí que sap de memòria el Llibre, però que cada dia l’interroga amb nova perplexitat.

El títol d’aquell recull, i un dels seus arguments, partia d’una opinió expressada per Álvaro Siza, l’arquitecte de Porto, desconfiat d’aquells alumnes que solen obtenir bones notes a escola, per obedients, disciplinats, repetitius i estàtics de cervell, enfront dels alumnes que suspenen i no podran mostrar mai un currículum enlluernador, que no entenen, no atenen, no participen, no fan cas, no assimilen allò que el professor ensenya, sinó que només aprenen el que per ells mateixos troben i roben. Són aquests els elogiables, deia Siza.

Perquè rep bona nota aquell que es deixa examinar per l’autoritat i mostra haver assimilat, repetit i duplicat les lliçons que ha rebut. Les bones notes són per als obedients, que, al seu torn, imposaran al seu voltant relacions d’alliçonament i obediència. Qui creu en el valor de les avaluacions queda dins el sistema alliçonador-alliçonat, ordre-obediència. Els innovadors, els qui cerquen una altra cosa, els qui no reconeixen jerarquies i saben tothom igual i tothom divers, són els altres, els suspesos –i són ells els qui canviaran el món, i ho faran a favor de tots.

La memòria ingovernable m’ha presentat aquestes opinions contra les bones notes, absurdament superposades i barrejades amb el record d’uns dies de 1982 on, quasi com el Victor Hugo d’‘U$ltima verba’, vaig no votar per Felipe González.

Us en recordau?

L’any 82, Felipe González i Alfonso Guerra, sense més programa que afirmar que anaven a fer el ‘cambio’, amb un PSOE acabat d’estrenar, que havia aplegat i reciclat tot quant hi podia haver pretesament a l’esquerra del PCE, juntament amb els qui no volien saber res més del franquisme –és a dir, els qui no volien saber res més de l’antifranquisme–, i amb els qui volien baratar el ‘Movimiento’ per la ‘Movida’, varen obtenir una aclaparadora majoria absoluta.

Acabaren a la dreta d’Adolfo Suárez, i encara hi són, tal com pressentien els qui havien assistit a una Transició dissenyada al mil·límetre pels Estats Units i Alemanya, que no volien trobar-se amb cap més abril portuguès. Una Transició iniciada amb Felipe González anant al Congrés de Suresnes protegit i acompanyat per la policia franquista –atenció: era l’any 1974, poc després d’esclatar els clavells a Lisboa i quan el Caudillo encara matava.

Ja n’hem vistes, de coses. I més que en veurem.

¿Per què aquesta meva absurda superposició de records, precisament ara?

Ha estat el sotrac de veure per YouTube Pablo Iglesias Turrión menysprear un oponent, exhibint-li la quantitat de matrícules d’honor tretes per ell mateix als estudis. “A ver, y tú, ¿cuántas has sacado?”, va etzibar a l’altre, mancat de currículum per respondre i obligat a callar, confós i empegueït.

Poc després, qui li toca fer d’Alfonso Guerra a Podemos –ara no em ve el nom– es defensava d’un incompliment de contracte en el fet d’haver estat professor a moltes universitats –fins i tot dels Estats Units!–, i per tant, estar lliure de tràmits bons només per a la gent sense atributs.

Això no són anècdotes personals, sinó símptomes polítics i ideològics, que estam obligats a saber interpretar. Especialment quan es tracta de partits polítics sotmesos a lideratges personals, ‘caudillistes’, on l’opinió i les maneres són rebudes, obeïdes i imitades de dalt cap a baix, si es vol sortir a la foto.

Tal vegada sigui aquesta meva absurda memòria descontrolada (i també el fet d’estar acostumat a organitzacions on cada veu i cada tendència hi participa proporcionalment, amb lloc als òrgans de direcció col·lectiva) el que m’impossibilita votar el bis d’aquella vella operació del 82, representada ara per un altre partit polític, Podemos, també nou de trinca, també encapçalat per actors, també buit d’altre programa més que el 'canvi', també aplegador de tot aquell que es prengui a si mateix per heroi del poble orfe de reconeixement.

No els votaré, com ja no els vaig votar l’any 82, primer per fidelitat a la meva formació, que no és, malauradament, una educació científica com la dels moderns politòlegs universitaris, sinó una anacrònica educació sentimental: el sentiment de ni ser ni valdre més que ningú; un sentit de la igualtat entre comuns, en contra de l’arrogància.