Opinió 01/02/2014

La inutilitat del vot útil, la utilitat del vot inútil

i
Josep Quetglas
3 min

Amb perplexitat vaig llegir, fa anys, la introducció espanyola a un llibre de Baxandall sobre pintura del Renaixement italià, escrita per una persona habitualment equànime, però on retreia que el llibre de Baxandall sobre el Renaixement només servia per a comprendre el Renaixement. Com si una biografia de Disraeli hagués de ser, a més, biografia de Paul Anka.

He tornat a sentir aquella perplexitat amb la crítica, aquí mateix (18.01.14), contra el darrer llibre de Nuccio Ordine, L'utilità dell'inutile, acusat de no ser un veritable assaig, de no ser allò que Montaigne va deixar fixat al seu dia, quan digué que el que caracteritza l'assaig és que l'autor és implicat al llibre, n'és la matèria i, en canvi, "no hi ha gran cosa de Nuccio Ordine" al seu llibre que, a més de no ser un assaig, no arriba ni a ser llibre, perquè poca cosa més és que una recopilació de citacions.

Cert és que Antoni Janer, també aquí mateix (27.01.14), ha deixat clar l'interès del llibre d'Ordine, però voldria perdre una mica de temps insistint marginalment en la qüestió.

A la definició de Montaigne que sigui un assaig, com a qualsevol definició, a més de recordar-li que "les coses que són dins la història no tenen definició, o la tenen en la crisi de les seves definicions", no li hem de demanar si és certa; si no, si ens és útil. Si l'assaig fos el text on "Jo mateix som la matèria del meu llibre", quedaria immediatament eliminada de la categoria d'assaig tota escriptura posterior a Freud, posterior a la consciència que el "jo" no pot ser dit.

Quedaria així anorreat el gènere literari per excel·lència del segle XX -la novel·la i la història ho foren del XIX. Perdien el temps Simmel i el jove Lukács, quan proposaven l'assaig com a forma de reflexió i exposició pròpia del nostre temps, recollint l'experiència i vida nerviosa de l'habitant metropolità, d'aquell que, des de l'home de la massa de Poe fins al pagès parisenc d'Aragon, ha reconegut la impossibilitat de comprendre i establir formes de coneixement completes, sistemàtiques. Tot això ho ha repetit Benjamin, ho ha explicat Cacciari, ho diuen a classe. Ho hauríem de saber. A més, Ordine subtitula el seu llibre "manifest", no assaig! La denúncia del crític és inapropiada i inútil, encara que hagi tengut la dubtosa utilitat de fer-nos passejar una estona.

Una introducció, on s'exposa el manifest i l'autor; tres parts, referides a literatura, ensenyament i conceptes generals; una extensa bibliografia comentada, de més de 30 pàgines en l'edició italiana, que identifica l'origen de cada citació i proposa desenvolupaments; i tanca el llibre un article dels anys 30, d'Abraham Flexner, que, més que precedent, insinua ja un diàleg amb els lectors.

Encoratjo explícitament tots aquells interessats en l'educació a deixar d'assajar-se camisetes i llegir el capítol sobre l'ensenyament, "La universitat-empresa i els estudiants-clients". Sabran fins on ha arribat i d'on prové la degradació de la transmissió de coneixements a les joves generacions.

El desembre de 1991, la Comissió Europea publicava un memoràndum sobre ensenyament superior. Recomana a les universitats comportar-se com a empreses sotmeses a les regles competitives del mercat. El mateix document expressava el desig que l'estudiant fos tractat com a client, incitat no a aprendre sinó a consumir. Els cursos es convertien així en productes; els termes "estudiant", "estudis" deixaven lloc a expressions més adequades a la nova orientació (Vegeu Raoul Vaneigem, Avertissement aux écoliers et lycéens, 1995).

Sabeu qui va votar a favor de Maastrich i qui no? No va ser tota la classe política. El poeta estima la precisió, deia un, però Jaume Llovet , sempre magistral, no és precís quan escriu que "el pròleg (del llibre d'Ordine) és una bufetada a tota la classe política" (El País, 11.03.13; meva la cursiva). A no ser que haguem d'entendre per classe política aquella formada exclusivament pels partits útils.

Sempre ens aconsella donar un vot útil algú que ja és al poder. Dins l'oposició, però al poder: perquè hi ha el poder de l'administració pública, però hi ha el poder econòmic, financer, el poder propagandístic, cultural, ideològic... Es reparteixen i comparteixen el poder de classe. Poden ser distints, com distintes són les pedres de les dovelles, que s'oposen entre si, però ho fan per garantir la resistència i estabilitat de l'arc, del règim, del sistema. Són els dominadors, aquesta classe tan pudorosa. El seu vot útil és aquell que es col·loca sota l'arc. Per a què votar-los, si ja són al poder?

Ells diuen inútil al vot que no vol fer part del règim, al vot que és expressió de la memòria, l'instint, la caparrudesa dels de baix, al vot útil pels de baix. Els déus i les deesses el facin créixer.

stats