De llibres i lectors

Els aficionats a la literatura tenen de vegades comportaments sorprenents.

Diàriament, a la casa 221b del carrer Baker de Londres, arriben cartes adreçades al senyor Sherlock Holmes. Diàriament algú escriu a un personatge de llibre demanant-li ajuda o expressant-li simpatia.

Cada any, els devots de Marcel Proust es reuneixen per passejar per un caminoi vorejat de mates d’arç, descrites a la novel·la, que tothom coneix de memòria (coneix “per cor”, en diuen allà). Han canviat de nom del poblet on això passa, Illiers, i ara el topònim oficial es Illiers-Combray, fent real el nom de ficció del llibre.

El mateix fan els entusiastes de Joyce. Determinat dia de juny, que ja no és el de Sant Quirze ni Santa Julita ni Sant Ferriol, sinó el Bloomsday, repeteixen en colla la deriva per Dublín d’un personatge de llibre, i en representen les estacions i cadascun dels seus actes i caigudes.

Els lectors de llibres són així d’absurds. Som: jo he cercat pels voltants de la plaça Major de Madrid el portal i l’escala on fa aparició Fortunata, per seure-hi una estona.

També els autors són una mica absurds. Record la indignació de Max Aub, com conta a La gallina ciega, en el seu primer pas per Espanya trenta anys després de la derrota, quan un grup d’intel·lectuals valencians no aprofita la seva presència entre ells per a demanar-li el destí de Vicenç i Assumpta, la parella de joves comunistes d’ El Laberinto mágico, de qui es perd la pista a Alacant, entre les restes del nostre exèrcit encerclat per les tropes italianes: la parella acostumava a trobar-se a un cafè molt proper al lloc on estaven reunits amb Aub. Javier Quiñones va tractar de reparar aquest erro a Max Aub, novela (Edhasa, 2007), proposant, amb més buenas intenciones que resultats, la vida de Vicenç i Assumpta fins a les eleccions de 1977.

El model cultural a què pertanyem ha tengut origen i desenllaç en una desconfiança radical contra el llibre, tal vegada pel vertigen i la nostàlgia de realitat que tota lectura provoca. El llibre no pot evitar col·locar-se en una incòmoda posició entre present i representació, entre realitat i desig.

Des de Plató, qui denuncia la indecència promíscua del llibre, obert davant tothom, sense saber davant qui callar i davant qui confiar-se; fins a Nietzsche, a qui els moderns -aquest era per a Nietzsche un terme despectiu- semblaven gent sempre carregada amb un armari a l’esquena, ple de llibres. Avui, els armaris no arriben a pesar ni 500 grams, però seguim carregant-los.

El comportament modern s’oposa a l’actitud clàssica. El modern viu i coneix el món des de l’altra banda d’una finestra, sigui llibre o tauleta. Don Quixot i Hamlet, Bouvard i Pécuchet en són l’expressió. Entre ells i el món és menester sempre un llibre interposat. Alonso Quijano ja veu ben bé que aquesta dona és una serventa, lletja i bruta, però res no s’ha dit als llibres respecte a serventes, sinó respecte a nimfes i princeses, i Don Quixot no pot parlar sinó per paraules llegides. Sancho el comprèn i l’imita, però, absent de lectura, xerra per refranys, repeteix dites.

D’entre tots els fanàtics de la literatura, els qui mostren un comportament més modern, més quixotesc, són els lectors d’aquell conjunt de textos de distints autors, estils, èpoques i procedències, habitualment editats sota el títol de “La Bíblia”.

Els lectors de la Bíblia no tan sols arriben a creure en l’existència real dels personatges del llibre, sinó que viuen (també maten) per ells. I no hi ha dubte que, en cert sentit, els de la Bíblia són personatges reals, perquè han afectat la vida real de la gent i, en això, Job o Maria són tan reals com el jove Werther o Anastasia Steele.

Com els devots de Proust i Joyce, els lectors de la Bíblia es reuneixen per llegir, representar escenes del llibre, vestir-se, fer jocs de rol, i arriben a construir auditoris i teatres adients, que anomenen esglésies, temples, sinagogues o mesquites, segons coneguin el llibre en una o altra traducció, o segons s’estimin més uns o uns altres dels capítols o personatges que hi surten.

Però tenen dues diferències respecte a tots els altres lectors: primera, fan que l’Estat (nosaltres) els pagui per llegir, comentar i representar aquest llibre; segona, volen que tothom participi i es comporti segons les fantasies del seu joc de rol. Els trekkies no són tan nocius.

I ara dic: no podríem, entre tots, triar per a fer això qualque altre llibre? O, simplement, transformar totes les esglésies, temples, sinagogues i mesquites en centres de lectura? Enguany, per exemple, diuen que toca Vinyoli: cada divendres, dissabte i diumenge, lectura i comentari de poemes de Vinyoli a totes les exesglésies del país.