Opinió 15/03/2014

La llum que resta dins els ulls

i
Josep Quetglas
3 min

La determinació de les famílies per recuperar les restes dels assassinats pel cop d’estat nacional catolicista és justa i necessària. Al clot s’hi trobaran ossos, però els qui recordam no estaven fets només d’ossos. Xerraven, feien, respiraven veus i paraules. Per retrobar-les hem d’anar a altres llocs on cercar altres restes, perquè volem també la vida, l’alè, els valors dels republicans exterminats, no només els ossos: “con vida se los llevaron y con vida los queremos”.

Als arxius, a les biblioteques, dins papers que es desfan en tocar-los, hi ha soterrades paraules impreses que abans foren pensades, dites i escoltades. Feu fora historiadors, cronistes, biògrafs, intèrprets, tots aquells que s’interposen entre els republicans i nosaltres, i anau a llegir-les directament. Si pronunciau en veu alta les velles paraules, la tinta reverdirà i es farà de dia.

I encara hi ha un altre lloc on s’amaga la imatge viva dels nostres: al fons dels ulls de tots aquells que els conegueren d’infants.

Sabem que les ones que aixeca una pedra llençada a l’aigua mai no s’aturen. Poden afeblir-se, arribar a ser imperceptibles als nostres ulls, però el moviment segueix endavant. Si disposéssim d’instruments perceptius d’extrema precisió, identificaríem el moviment infinitesimal que es tramet d’una molècula a una altra. Sabem que igual passa amb la llum de les estrelles: segueix enllà per sempre més, malgrat l’estrella ser morta.

La llum d’imatges d’un temps mai no s’esvaeix, només canvia de lloc. Per a retrobar plaça de Cort plena de gent entusiasmada, llegint una pissarra on diu que a la península han proclamat la república, només hauríem d’anar, a doble velocitat que la llum, fins a 166 anys llum de distància. Allà hi és. Abans, a 154 anys llum, hauríem trobat n’Aurora quan se l’enduen, i creuaríem gent que va cap al cementiri de Palma, a veure com maten quatre persones.

No tota aquesta llum se’n va cel enllà. Una molt petita part, com un polsim, resta aferrada a les ninetes de qui ho ha vist, sense perdre’s. Aquest és exactament el sentit del vers de Rosselló-Pòrcel: “sóc avar de la llum que em resta dins els ulls / i que em fa tremolar quan et recordo”.

¿Com pouar aquesta llum que hi ha dins els ulls de qui ha vist? Si poguéssim abocar-nos dins els ulls de na Francisca Mas, 87 anys, trobaríem la imatge de son pare caminant pels carrers de Montuïri. El mataren. Si poguéssim abocar-nos dins els ulls de na Catalina Mercant, 89 anys, veuríem el seu germà Joan, corder, i n’Aurora mentre ensenyen a llegir i escriure als nins del carrer. Els mataren.

Però no disposam de tals instruments que ens permetin ni viatjar tan lluny ni tan de pressa, ni submergir-nos dins ulls.

Sí, en tenim un: na Margalida Capellà és aquest instrument. Ella ha fet emergir aquelles imatges i aquelles veus, ella ha fet que la generació aniquilada pel terror feixista mai no desaparesqui.

Són tres els volums que ha publicat fins ara de Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939): Dones republicanes I (2009) i II (2010), amb entrevistes a 115 dones, i Veus republicanes (2014), amb entrevistes a dues altres dones i 39 homes. A la coberta del darrer figura una de les fotografies de Robert Capa a l’acte de comiat de les Brigades Internacionals, a Barcelona (ho dic perquè la referència editorial o no ho sap o no ho vol dir).

Tota entrevista es juga entre tres pols: l’entrevistat, l’entrevistador i el lector. En acabar una entrevista, un comentari repetit dins les famílies dels entrevistats que no coneixien na Margalida era: “És dels nostres”. Crec que el judici no es refereix únicament a un ideari democràtic compartit, sinó també a la fraternitat (hauríem de dir “sororitat”?). Perquè na Margalida conversa, no interroga; és al costat, no enfront. No interpreta, no s’interposa entre l’entrevistat i el lector: es torna transparent, catalitza i fa veure el fons dels ulls de l’entrevistat. És al costat de l’entrevistat i al costat del lector.

Un darrer mèrit de Margalida Capellà: no és cap historiadora, és a dir, no practica aquell ofici que consisteix a emmagatzemar les coses al seu lloc, allà, lluny, al segle tal o a l’any qual, per a mirar-les des del present, és a dir, des del despatx acadèmic, i posar-los nota. Margalida Capellà fa just el contrari: fa present el passat, ens fa viure amb ell, el fa viure amb nosaltres, intempestiu, comminatori. Fa parlar la memòria de la gent.

Fa cas als antics: “És ridícul no dir res d’allò que tenim i cercar el que no podem tenir; callar sobre la memòria de la gent i sol·licitar la memòria dels documents...” (Ciceró, Defensa del poeta Àrquias, en edició de Gerard González Germain, RBA 2013).

stats