A yné (el mirall) és el títol de la pel·lícula feta l'any 97 per Jafar Panahi. Acusat de propaganda subversiva pels seus films, Panahi va ser condemnat el 2011 a 6 anys de presó i a la prohibició d'exercir el seu ofici i fer declaracions durant 20 anys.
Mentre esperava el resultat de l'al·legació presentada pel seu missèr, una dona, Panahi va cridar el documentalista Mojtaba Mirtahmasb perquè el filmés mentre llegia el guió d'una pel·lícula, prohibida per la censura, on una al·lota tracta de fugir de ca seva, reclosa per son pare, que no la deixa anar a la capital a estudiar Belles Arts. Aquesta filmació de Mirtahmasb, amb Panahi d'actor, ha estat ara editada en DVD a França i Anglaterra, amb el títol Ceci n'est pas un film, This is Not a Film .
El guió que Panahi llegeix reflecteix, com un mirall, la seva pròpia situació, tancat dins ca seva pel pare estat: pocs mesos després el tribunal confirmaria les penes, substituint els 6 anys de presó per 6 anys de reclusió domiciliària. La mateixa matèria fílmica de This is Not a Film també és un mirall, que repeteix reflectit, a banda i banda, Mirtahmasb filmant Panahi, i Panahi filmant Mirtahmasb amb el seu iPhone. L'emmirallament es repeteix entre els altres dos actors, la iguana de la filla d'en Panahi i la cussa d'una veïnada, mirall l'una de l'altra: una, lletja i desordenada però finalment seductora; l'altra, inicialment simpàtica però histèrica, insuportable, posant-se a lladrar quan veu la càmera, com faria un policia. I torna a passar igualment amb l'espai: l'interior de la casa, sobreexposat d'il·luminació; l'exterior de la ciutat, fosc, de vespre, pres per la Festa del Foc, celebració preislàmica, zoroàstrica, que veu la nit esclatada per focs artificials i foguerons, en l'escena final, introduïda pel so de crits, trons i sirenes, que fan creure, abans de veure's el cel il·luminat, en enfrontaments entre la població i la policia: el 2011 la festa havia estat prohibida.
Mirall també entre This is Not a Film i Ayné , entre Panahi i Mina, la protagonista d' Ayné ; Panahi no pot dirigir i vol fer d'actor; Mina no vol fer d'actriu i vol dirigir-se ella mateixa. Ayné conta el viatge i les aventures de Mina, una nina de set anys que no troba sa mare en sortir d'escola, i decideix tornar-se'n tota sola cap a ca seva, travessant tot Tehrà, com una moderna i petita Ulisses. Ayné és un mirall, que dóna la imatge de la metròpoli iraniana; un mirall dins el qual es retroben també els espectadors iranians del film, que senten a les ràdios la retransmissió del partit de futbol Corea del Sud-Iran (2-6), a la Copa d'Àsia, jugat el 16 de desembre del 96, un partit que tot el país va viure; Ayné és un mirall, sobretot, perquè la pel·lícula té dues parts simètriques: la narració s'interromp a la meitat, i torna a començar, cap enrere, en l'escena culminant on Mina es nega a seguir actuant, a dir el que li fan dir, a vestir com la fan vestir, es lleva el rebosillo enmig del carrer (enmig del carrer!) i abandona la pel·lícula.
L'atzar, o la necessitat, ha fet que l'editora francesa de Ceci n'est pas un film sigui www.potemkine.fr. Perquè, si hi ha dues obres agermanades per un mirall, són Cuirassat Potemkin i Yahné . Ja ha estat assenyalat que el Cuirassat és, també, la revolta d'uns infants que no volen menjar. No m'estenc. Dominique Fernandés ho ha fet a Einsenstein, l'arbre jusqu'aux racines (1975), mostrant la presència d'infants maltractats i en revolta a tot el cinema d'Eisenstein.
El mirall ha estat un territori privilegiat que ha acompanyat l'aparició de la sensibilitat moderna. Mirall físic i mental a la pintura de Silva Velásques; mirall que sosté Hamlet a la mà, amb la calavera de Yorick, on veu reflectida tota la seva vida, passada i futura; mirall entre les dues parts del Quixot, on els personatges del segon llibre han llegit el primer, i mirall entre els personatges i els lectors reals, que també l'han llegit. L'art modern no ha estat una finestra per a mirar el món, sinó un mirall que fa veure a l'espectador mirar.
Mirall, màquina misteriosa: qui davant del mirall alça el braç esquerre, veu a l'altra banda del mirall qualcú que alça el braç dret. Qui davant del mirall posi la vaga dels treballadors de la neteja urbana madrilenys veurà aparèixer a l'altra banda del mirall la vaga dels mestres mallorquins. Una victòria i una derrota. Una vaga conduïda amb pragmatisme, intel·ligència i decisió, amb sentit de classe; l'altra, amb grandiloqüència, retòrica i simbolisme. La vaga obrera ha estat un primer pas. La vaga escenografiada ha estat el límit màxim a què pot arribar la petita burgesia mallorquina.
