La por

A un escriptor francès que ara no record, el passat li arribava amb gust de galeta mullada en te. Per a la gent de la meva generació, i més especialment per a la d’abans, el passat ens ve amb gust de por. Ningú que no hagi sentit por hauria d’atracar-se al passat. La por és l’impost a pagar per entrar en el seu regne.

Un exemple de por: estojant papers d’una casa que es buidava, vaig trobar amagada una fotografia. Al darrere, una dona a qui li acabaven de matar el marit havia dibuixat una petita creu i, a continuació, escrit aquestes paraules: “ 24 Febrero 1937 (6’40h.) a los 41 años ”. Cap més paraula, cap nom, cap verb, cap acció. La por és en aquest no dir. Por de què i por per a qui? La dona que va evitar escriure res més, una dona que insultaven i de qui se’n reien quan gosava sortir al carrer, no tenia pas por per ella mateixa. Què més li podrien fer? Li feia por donar a uns altres un document que pogués comprometre’ls. Perquè a l’altra cara del cartró, la fotografia mostrava el retrat de n’Emili Darder.

De cop, tothom s’ha posat a xerrar del passat.

Xerra del passat la dreta. Al passat ells li diuen “lo nostro”. “Lo nostro” és el caciquisme, el fer feina sense papers, la desescolarització, els hotelers, el menyspreu cap als treballadors immigrants, els funcionaris colonials, la sanitat i l’ensenyament en mans d’una empresa de negocis privada, com és l’Església Catòlica, la llengua com a variacions de “sa”, “tassó” i “ca”, l’obediència a canvi de protecció, el territori saquejat... “Lo nostro” és el passat que s’aferra al coll del present per a ofegar-lo, per a deixar-lo “atado y bien atado”.

Xerra del passat el centre sociològic. Diumenge, el Partit de les classes mitjanes mallorquines va anar a fer-se fotos al Mur de la Memòria, en un acte “unitari”, dit així tal vegada perquè el Partit anava acompanyat per les sigles de tots els seus pseudònims, marques blanques, dependents i altres entitats pròpies, administrades i subalternes. Que Darder, republicà federal, fos azañista no comptava.

També xerra del passat l’esquerra sociològica. En xerren els ciutadans anònims que recorden la matinada del dijous 24 de febrer del 37, i any rere any, des de quan no hi havia fotògrafs, van a deixar el seu testimoni al peu del mur en memòria dels quatre afusellats. Xerren del passat els socialistes del PSIB, reunits per a recordar Alexandre Jaume. Xerren del passat els d’Esquerra Unida, que han donat el premi Emili Darder d’enguany a l’associació Metges del Món, en el camp de la salut pública; a Agustí Aguiló, director d’orquestra, en el camp de l’educació i la cultura; a Llorenç Fernàndez, rector de la parròquia de Son Dameto, en el camp del benestar social. Aquesta és la manera de dirigir-se amb dignitat i profit al passat: el passat, eina que ajuda a esbrinar allò nou, allò capaç d’encoratjar el comú de la gent a fer-se ella protagonista, a atrevir-se a subvertir un món que no és el nostre, ni el del nostre passat.

Nota

Dilluns 24 es publicava aquí mateix una queixa contra la cadira que fa part del Mur de la Memòria, perquè “és una cadira el que hi ha, com a homenatge, al lloc on el mataren” (a Darder). Pel queixós, és més creïble “des d’un punt de vista històric” que a Darder el matessin assegut a una pedra. I conclou, expeditiu: “la cadira hauria de ser substituïda. Per rigor històric.”

Si és qüestió de rigor històric, hauríem de començar llevant placa, mur, cadira, pedra, flors i fotògrafs, i dur-ho tot cap al lloc on efectivament afusellaren Darder i tants d’altres, que no és on hi ha el memorial, sinó a l’altre costat de la Circumferència, a l’exterior. Allà és on, durant anys, els infants han anat a cercar beines de bala. Allà és on el mur es veu reparat en zones, per mor dels impactes. Allà mataven. Allà aplaudien. L’Ajuntament va triar per posar la placa, simplement, un lloc proper que quedés tancat al vespre.

Aquesta fixació per les pedres com a seient mític, signe de “voluntat d’humiliació”, que diu el queixós, té tradició a Mallorca. Crec que, com va descriure Vladimir Propp, aquí ens trobam amb un d’aquells casos de lliscament d’imatges itinerants, que passen d’un conte a un altre:

“Darrera l’esglèsia parroquial de St. Nicolau hi ha clavada a la paret y sostenguda d’un robust permòdol una pedra casi com un covo. La gent diu que s’hi assegué, quant tal pedra estava en terra, la nostra santa, veyent que a cap convent la volien (...). Això ès just una tradició del poble, però sense fonament històrich.” (Antoni M. Alcover, Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa).

Tal vegada el PSM vulgui baratar Sor Tomasseta per en Darder, però fins mossèn Alcover se’n temé que això de la pedra era un conte. El queixós que vol llevar la cadira hauria de començar per llançar a la mar la pedra de Sant Nicolau. Per rigor cronològic.