La traïció de les imatges

Només és menester una política d’adquisicions amb iniciativa i una mirada atrevida cap al futur per arribar a veure exemplars de l’ARA Balears penjats com a obres d’art a les parets d’Es Baluard, participant de ple dret en la simfonia de l’art contemporani.

Col·leccionistes, amateurs, simples inversors ja poden córrer a guardar la primera plana del proppassat 11 d’octubre, de la qual veuran incrementar dia a dia el valor econòmic i encara més la seva aura artística, si aconsegueixen customitzar-la amb un autògraf de l’autor.

Em faig enrere per tractar d’explicar-ho.

Un dels primers procediments de les avantguardes artístiques va ser la tècnica del ‘muntatge’. Lluny d’oferir la forma d’una obra llisa, contínua, unificada, resolta, predisposada, l’obra d’art tractava de presentar-se a l’espectador com un sistema de fragments contraposats, en tensió, que devien arribar a trobar resolució, és a dir contingut i forma, en la mirada de l’espectador.

Així procedeix qualsevol collage cubista, i així procedia l’obra que ens havia inaugurat l’art modern, el Coup de dés de Mallarmé, on l’espai mut, en blanc, del paper corca el text i té tanta significació com el vers, esfilagarsat, descompost, a la deriva, sense sintaxi.

Tota l’obra de Joan Brossa, per fer un bot i anar fins a un cas proper, té com a procediment el muntatge. L’eina de Brossa és el contrast entre visual i textual, entre signe i silenci, entre presència i absència, imposant una forma que ni és unitària ni és suma de les parts. És l’oposició, la diferència entre parts, que defineix un contingut d’altra manera inexpressable, indicible.

El cas més conegut d’aquest procediment és, ho sabeu tots, el cèlebre quadre de Magritte titulat La traïció de les imatges (1948, 59 x 65 cm). A la tela es representa, pintada a l’oli, la inequívoca figura d’una pipa model bent. A sota es llegeix, en aplicada cal·ligrafia manual, “Ceci n’est pas une pipe”, això no és una pipa. La perplexitat obliga l’espectador a posar atenció en la relació significant-signe-significat, que ha quedat curtcircuitada, desfeta.

Això no és una pipa: cert. És estrictament la figura d’una pipa, la seva representació. De la mateixa manera que el so de la paraula ‘poma’ no és una poma, el dibuix de la forma d’una pipa no és una pipa.

Però anam massa de pressa suposant que ‘això’ es refereix al dibuix que té damunt. També pot referir-se a si mateix: ‘això’, és a dir l’escrit, no és una pipa, perquè la pipa és a dalt. No la veus?

Al límit, l’obra queda irresolta. Obliga l’espectador a posar en dubte i refer els seus instruments deductius i perceptius, cosa que és precisament la tasca de tota obra d’art.

De manera similar ha procedit l’ARA Balears en l’esmentada primera plana de l’11 d’octubre (Anònim, tinta sobre paper, 37 x 29,7 cm), filla directa de Magritte i Brossa, nova traïció de les imatges.

A la part inferior, vuit representacions figuratives (en prosa en diríem vuit fotos): David Abril, qui segueix suposant que fer política és anar mudant de camiseta estil gresca de quintos (quina tudadissa de cotó, diria un ecologista), Francina Armengol, l’eivissenc Josep Marí, Biel Barceló, José Hila, qualcú que no sé identificar, Ramón Socias i Fina Santiago. Tots ells triats en el cos de funcionaris de dos partits polítics: el PSM, amb les seves places de sobirania (així en deien, quan jo era nin, a Ceuta i Melilla), i el PSIB.

A la part superior, una pregunta: “On és l’esquerra?”. Pregunta ja de per si rica d’indeterminacions, ambigua, per anar dirigida a l’espectador i per ser, al mateix temps, reflexió de l’anònim autor que, desconcertat, melancòlic, s’ho està demanant a si mateix.

Però la lectura del muntatge queda més determinada que a Magritte. És més a prop d’aquella Elegia al Che, de Brossa, on en un abecedari incomplet hi manquen tres lletres: la C, la H i la E. En aquesta nova versió de la Traïció de les imatges, la presència de les 8 figures dóna significat a qui hi és absent, a qui ha quedat descartat: l’esquerra, que manca a les fotos, i és llavors quan una veu demana, sorpresa: -“On és l’esquerra? Perquè aquí entre aquests vuit no hi és...”.

Podria tornar a reiniciar l’escrit, ara entenent aquesta obra d’art com una representació fidel de teatre tràgic grec. Vuit personatges erràtics, assajant gestos per l’espai infinit d’un escenari de paper, inconscients del paper que els déus els fan jugar, mentre el cor compleix el seu paper: allunyar de la vida real la representació i els actors, i interpel·lar al públic, amb la pregunta, “-On és l’esquerra?”.

I encara podria tornar a iniciar l’escrit, suposant que aquesta primera plana i el dossier subsegüent no són cap obra d’art, sinó un cas més de sectarisme polític, de propaganda. Però no hauria pogut passar gust xerrant de Mallarmé, Magritte o Brossa -o sí, de brossa sí, perquè a Barcelona del fems també en diuen brossa.