La vida al cel

Ara us diré com serà quan aneu al cel. Seguim sent com aquí, però no pesam gens, suram sense fer braçades i ens movem sense caminar, com les eivissenques quan ballen. Tot són niguls, no hi ha res més, ja ho va dir Gagarin. Els niguls no són blancs, no són vapor d'aigua en suspensió, sinó una matèria més subtil: ombra, llum tintada. Perquè són fets de cinema, de totes les pel·lícules que hi ha hagut, des d'aquella barqueta penant contra les ones per entrar al moll de La Ciotat, fins a na Tahereh travessant l'oliverar. Al cel viurem entre pel·lícules.

I no són com aquí baix, una imatge plana contra una pantalla. Al cel la imatge té el volum del nigul, és tota plena. No me demanau com ho fan. Podeu entrar-hi dins, com feia Buster; podeu allargar la mà i agafar una de les galetes que Inger ha posat a refredar damunt la taula on prest l'auscultarà la comare. Que bones! O podeu anar a ficar el nas entre el grup de gent, Campagne-Première amb Boulevard Raspail, que envolta un home caigut ferit de mort. "Què vol dir dégueulasse ?", demana ella.

Direu que no és ver, que al cel no hi pot haver cine perquè al cel el temps no hi passa, i el cine són imatges en moviment, temps. És que no és així. Al cel, les pel·lícules queden totes senceres dins un instant, que és etern. Ho entendreu si recordau com Augustinus ens ensenyava com parla Déu. Déu no està dins el temps, és massa gran: ha començat abans i hi serà quan el temps s'acabi; per tant, quan parla, no diu una paraula rere una altra: tot ho pronuncia en una única exhalació; tot el que ha dit, tot el que diu, tot el que dirà, ho diu Déu ara, sempre, eternament, com en un únic i etern vòmit: així parla Déu. Idò això mateix, passen, sense passar, les pel·lícules al cel, instantànies i eternes.

A jo me trobareu badant com s'engronsa Henriette. No concep cap altra vida al cel més que mirant i visquent per sempre dins Partie de campagne . Un grup d'amics la va fer prop de París, l'any 36. Jean Renoir dirigia i feia de cuiner i patró ("le patron ", li deien a Renoir els cineastes francesos). Marguerite, sa dona, muntava la pel·lícula i hi sortia fent de criada; Alain, fill de Renoir amb Catherine Hessling, més tard professor de literatura medieval a Berkeley, feia de nin que pescava, amb el cap pelat; Henri Cartier-Bresson i Georges Bataille, vestits de seminaristes, es feien renyar per mirar com s'engronsava Sylvia Bataille fent de Henriette, ja separada del seu marit Georges Bataille i encara no casada amb Jacques Lacan; un al·lotet milanès, Luchino Visconti, ajudava Renoir a triar els vestits; Kosma, la música; Claude Renoir, nebot de Jean, s'estrenava a la càmera: més tard filmaria Picasso pintant...

Era la mateixa colla que acabava de fer La vie est à nous , com a part de la propaganda electoral del Partit Comunista francès.

Com totes les grans obres d'art, Partie de campagne és una condensació. Però ara no us en puc dir gaire més, perquè aquí baix les paraules sí que ocupen temps i espai. Aquesta tardor es publica una biografia de Sylvia Bataille, escrita per la també actriu Angie David i editada per Léo Scheer. Aneu-hi a conèixer la vida de Sylvie Maklès. I si frissau i no podeu esperar fins anar al cel, teniu un DVD editat per Notro Films, amb els 40 minuts que dura en aquest món sublunar Partie de campagne , i 86 minuts més d'escenes descartades en el muntatge.

Però, no us ho puc amagar: hi ha cel, però també hi ha infern, que mostra la seva maldat precisament en allò que el cel ha sabut superar: el temps. A la plaqueta de pissarra escrita en guix que identifica cada tall filmat, per facilitar-ne el muntatge, surt la data de cada sessió. Podeu sentir com el temps avança, dia rere dia. 25, 27, 30 de juny, 1, 2, 3, 7, 8, 9, 16, 17, 18 de juliol de 1936. Mentre Henriette i Henri es besen enmig del riu, i Henriette riu i plora, entre nosaltres començava l'infern, aquell temps que va fer escriure a Bernanos que a Mallorca no es pot anar a caminar pel camp sense haver de sacsejar-se les sabates a cada passa, perquè el barram dels morts mal enterrats en mosseguen la sola.

Segueixen escampades 2.318 víctimes del feixisme -1.162 de les quals identificades- per les 47 fosses en 26 pobles, més Palma, que té localitzades l'Associació Memòria de Mallorca en aquesta petita illa, on no hi va haver guerra però sí extermini. A cap de les famílies se li ha permès recuperar-ne les restes.

Benjamin ens va ensenyar el fons de barbàrie que acompanya sempre tot fet cultural. Cap de les humaníssimes obres fetes al llarg dels temps i que han arribat fins nosaltres no ve tota sola. Cadascuna ens parla també, de vegades explícitament, sovint pel seu mutisme, del terror i la violència que acompanyaren el temps del seu naixement, que han decidit el seu camí fins nosaltres, i que hem de saber veure en transparència.