Esperit de pacte

Aquestes eleccions autonòmiques són insòlites en molts d’aspectes, però n’hi ha un d’especialment rellevant: seran les primeres en què cap partit no podrà governar en solitari. Això vol dir que els pactes postelectorals seran necessaris en qualsevol dels casos. I això condiciona la campanya i els missatges que els partits transmeten als ciutadans. Bé que ho fa el PP quan intenta atreure tant C’s com El Pi.

No sembla que ho tenguin tan clar les opcions d’esquerra, sempre a punt de retreure als altres partits allò que els separa. Direu que és un fet substancial, aquesta tendència caïnita, però el cas és que ara resulta més inoportuna que mai. Tots sabem que no hi haurà cap programa electoral que pugui aplicar-se sense negociació, consens i contrapartides. Llavors, semblaria més intel·ligent no perdre temps a crear dificultats a aquests acostaments que sabem inevitables.

El que no té gaire sentit abans de les eleccions és intentar acostar-te a aquells que per definició mantenen posicions contraposades a les teves. I això no vol dir que, després dels comicis, no t’hi hagis d’asseure. Per això, no acab d’entendre les presses de promoure, abans de les autonòmiques, un pacte educatiu que vol consensuar principis d’acord entre diferents agents del món educatiu amb interessos no necessàriament coincidents. Dient això no vull negar la utilitat d’un document així. Som absolutament conscient de la necessitat de revisió d’un sistema educatiu que fa aigües per moltes bandes i que necessita una autocrítica serena per part de tothom. Jo mateix em sento identificat amb bona part del pacte, però entenc que hi ha aspectes concrets que a mi m’agradaria veure-hi i que resulten difícils de consensuar amb els agents empresarials o amb l’Església, per posar només dos exemples. Significa això que els professionals de l’educació o els partits polítics han de renunciar a aquests principis per arribar a un acord preelectoral? No ho veig clar. Algú creu que els partits d’esquerres han de moderar el seu discurs per fer contents els hotelers? No, eh? Doncs, de la mateixa manera, els que creim en una educació pública i laica tenim tot el dret a no voler limitar la nostra opinió en el moment de provar el pes electoral que tenen les diverses propostes polítiques. I això no hauria de posar nerviós a ningú.

Dic això perquè escoltant algunes veus sembla que d’aquest pacte en depèn l’educació de demà mateix. I convé saber que no és així. Per molt valuoses que siguin les aportacions a un debat que resulta urgent i d’interès general, l’acció política funciona d’una altra manera. I poca utilitat tenen les declaracions de principis sobre educació en un àmbit autonòmic si es refereixen a qüestions (com l’accés a la carrera docent, l’autonomia dels centres o les funcions dels seus òrgans de govern) que se situen molt per damunt del sostre de les competències autonòmiques en la matèria. Per entendre’ns: de què serveix que un candidat a la presidència del Govern de Balears es pronunciï sobre aspectes de l’educació que depenen de lleis estatals? Jo diria que de ben poc.

Si resulta, a més, que la pressió per aconseguir adhesions al pacte crea divisió entre aquells que han compartit quatre anys de lluita a favor de l’educació entesa com una de les bases de la democràcia, llavors el debat és, senzillament, fora de lloc. La discrepància no és dissidència. Convé que ens acostumem a entendre-ho.