Microeufòria, la justa

Aquest cap de setmana i el següent té lloc a València el festival Cabanyal Íntim, una iniciativa de cultura autogestionada i socialment crítica que organitza la plataforma cívica Salvem el Cabanyal amb el lema “Transformacció. Accions per a canviar el present”. La proposta ha arribat a la 5a edició gràcies al micromecenatge, i en el seu marc s’hi presentarà la xarxa XAS, que aplega diverses organitzacions d’arreu d’Espanya, entre les quals hi ha les mallorquines Microteatre El Somni, Cultura a Casa, Jardí desolat i Teatre de Barra. Totes, iniciatives nascudes aquests últims anys per intentar combatre el desolador panorama que les retallades en cultura ens han deixat.

S’ha convertit ja en un tòpic dir que la crisi ha despertat una creativitat insòlita en el món de les arts escèniques. I és cert, almenys en el cas de Balears. Des de la primera edició del Microteatre a l’antiga presó de Palma el 2011, s’han multiplicat les iniciatives que han intentat apropar-se al públic conquerint espais insòlits per a les arts escèniques i assajant sistemes de gestió de la cultura més participatius i horitzontals. I el fet és que, efectivament, això ha provocat una autèntica eufòria de l’escriptura teatral i ha obert molts de camins d’implicació dels espectadors amb l’oferta cultural que no haurien estat explorats en un context de normalitat. L’activitat escènica ara mateix a l’illa té un ritme que, vist amb ulls de fa vint anys, resulta frenètic. Ben lluny de retrocedir, els professionals del teatre, la dansa i el circ han trobat escletxes per on continuar desenvolupant la seva activitat. I en aquest camí, han trobat el públic, que ha donat suport de manera decidida a aquests nous formats perquè ha valorat la seva immediatesa, i qualitat, a més de sorprendre’s per retrobar un contacte amb els creadors directe i que potser s’havia perdut les darreres dècades. Fins aquí, tot bé.

Tanmateix, aquesta postal amaga fets menys alegres. Tota aquesta activitat arrossega l’estigma d’una excessiva i irresoluble precarietat. La por dels artistes de quedar fora del mercat i la renúncia a cobrar assajos, drets d’autor, etc. fa que el públic molt sovint no sospiti de la debilitat econòmica d’aquesta nova oferta cultural. I la fragilitat és absoluta. Els mateixos professionals, potser cansats de lluitar contra retrets d’aquells que ens han acusat de voler viure de subvencions (una mentida repetida massa vegades), callen. I així es transmet la idea que aquestes aplaudides iniciatives són sostenibles. Però el cas és que no ho són. El seu desenvolupament depèn del treball de voluntaris o bé de l’autoexplotació i els infrasous. Tot esperant temps millors, acceptam que ens costi doblers fer feina. I això és molt romàntic, però a llarg termini, letal. Com diu Enric Casasses, al pot petit el que hi ha és poca confitura.

El pitjor de tot és que s’ha donat carta de naturalesa a aquest fet: els artistes no cal que cobrin per la seva feina. Per tant, ara neixen de davall les pedres fins i tot concursos de textos teatrals on no s’especifica quin és el premi perquè, senzillament, no n’hi ha. I a aquest carro s’hi apunten fins i tot les institucions. Sí, aquelles que paguen centenars de milers d’euros per despesa corrent dels teatres que gestionen o per sous dels seus gerents, però no paguen -per norma- els professionals que hi fan feina. Bé, rectific. Paguen a tothom (personal de neteja, taquillers) excepte els artistes. L’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Palma, per exemple, presumeix d’incentivar les iniciatives culturals de la societat civil quan el que fa és subvencionar ridículament alguna d’aquestes activitats, com el Teatre de Barra. No res, ni una minúscula part del que s’inverteix en esport base, per exemple. Ja s’han desprès completament de les obligacions que esmentava la sagrada constitució. Algú ho recorda? Article 44: “Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret”. També el derogaren d’amagat, aquest?