Passat Mahagonny, voltant a la dreta

De tot el que enrevolta la crisi oberta al teatre Principal de Palma, les darreres setmanes només hi ha una cosa que es pugui qualificar de sorprenent: que no hagi esclatat abans. I fins i tot això té explicacions fàcils de deduir per aquells que saben què es la por a no aconseguir feina en un sector tan castigat durant aquesta legislatura com ha estat el cultural.

L’espurna ha estat la publicació d’informacions referides a les contractacions artístiques de les temporades d’òpera, que han demostrat que es varen contractar de manera reiterada familiars de càrrecs de l’àrea de gestió del mateix teatre. Aquest fet no només no ha estat desmentit pel conseller Rotger, el qual n’ha defensat la legalitat. Potser en són, de legals, aquestes coses, però són molt lletges en un teatre públic. Sobretot quan l’equip de gestió que ha convertit el Principal en el seu corral té un perfil estrictament polític. Aquest equip, càrrecs polítics, han contractat a dit cunyats, germans..., a més de contractar-se també a ells mateixos, cobrant un sobresou en comptes de seleccionar els professionals més adequats per a aquells treballs artístics o de regidoria. Ja es veu que el codi ètic del farmacèutic-vinater Bauzá s’ha seguit de manera ben estricta. Per si això fos poc, cada cop hi ha menys dubtes sobre el veto que s’ha exercit sobre determinats actors per motius ideològics durant aquesta legislatura, confessat a diversos directors de produccions teatrals pels mateixos gestors, els quals han actuat, si es demostren aquests fets, d’una manera absolutament impròpia en un estat democràtic.

Acaba, per tant, amb traca, un període nefast en la gestió del teatre Principal que va començar amb aquells premis Escènica del “No mateu la cultura”, que foren el detonant d’una persecució política amb represàlies econòmiques contra els seus organitzadors i protagonistes. Poc després, vingueren les programacions on desaparegué el teatre català i es considerà prioritari fer produccions del Tenorio. Les ajudes a producció es paralitzaven o senzillament no es pagaven, el Circuit d’Arts Escèniques de Mallorca restava al llimbs amb promeses de millores organitzatives que no arribaven, etc. Aquells primers gestos de la primera part d’aquesta legislatura varen deixar ben clar al sector que havia de preparar-se per a quatre anys d’asfíxia. Qui més qui menys començà a cantar Alabama song : “Show me the way to the next whisky bar”

Després de les primeres temporades va semblar que es volia reconduir la relació amb el sector i, a poc a poc, s’obrí la porta de la sala petita a algunes companyies. A taquilla, això sí, i amb horaris de representació absurds dictats per les necessitats d’assajos de l’àrea musical. Perquè aquesta ha estat una altra de les característiques d’aquesta legislatura, l’absolut predomini de l’àrea musical per sobre de la teatral. Un detall representatiu d’això és el fet que la gerent i el director artístic només assistien a les rodes de premsa d’esdeveniments musicals, però no a les dels teatrals. Tanmateix, com que les arts escèniques no importaven, els criteris de selecció de les produccions que es començaren a programar eren desconeguts i indesxifrables per a qualevol observador, per incoherents i pel poc interès que posava el mateix teatre a donar-los a conèixer. L’únic valor que s’hi detectava era la voluntat d’allunyar-se de qualsevol referent català i projectar una imatge de classicisme ranci que tenia el seu zenit en unes gales de presentació de les temporades dignes d’altres temps, una mescla de depriment provincianisme artístic i amateurisme tècnic.

Com deia ahir un dels oblidats pel teatre durant aquests quatre anys, el director Rafel Duran, resulta imprescindible deixar la gestió del teatre Principal en mans de professionals del sector que gestionin a partir d’un contracte-programa i de manera transparent. O és que a algú se li acudiria posar a dirigir un organisme públic dedicat al turisme a algú que no fos un professional de la matèria? Tan de bo puguem cantar-li aviat a la sra Moner, com a la lluna d’Alabama: “We now must say goodbye”. Que quedin a Mahagonny tots plegats.