1HumanitzacióEl papa Francesc ha omplert les portades dels diaris amb una frase lapidària: "Qui sóc jo per jutjar un gai?" De fet, la pregunta en la seva formulació completa és força més matisada: "Si una persona és gai i busca el Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-la?" Però les ganes de fer d'aquest papa un rupturista i el nombre limitat de caràcters d'un titular amb lletra grossa van portar la pregunta simplificada a les primeres pàgines. Tanmateix, Francesc incideix en una novetat que va inaugurar el seu encarcarat antecessor amb la decisió de dimitir: la humanització de la figura del sant pare. Quin atribut tinc que m'autoritzi a jutjar una persona pel fet de ser homosexual? Un gest del qual haurien d'aprendre aquests bisbes que volen regenerar els homosexuals i que els presenten com si fossin criminals. Sorprèn aquesta dessacralització d'una funció, la de papa, a la qual la doctrina atribueix la infal·libilitat. I s'entén que espanti el poder curial, perquè les religions es funden en l'inexplicable i en l'inefable, i quan es comencen a desmuntar tabús mai se sap on s'acaba.
Francesc està de moda perquè diu el que la gent té necessitat de sentir. Ha captat que les desigualtats salvatges amenacen el món en aquest principi de segle i que hi ha uns sectors socials emergents que es neguen a resignar-se. I s'ha fet portaveu d'ells. S'ha adonat que aquests sectors tenen cada cop més criteri i formació, i que ja no s'hi connecta amb la màgia sinó assumint les seves reivindicacions. Tanmateix, per saber la veritat d'aquest papa, per saber fins on està disposat a anar, hi ha dos camins a seguir. Un consisteix a mirar al passat: ¿va ser diferent dels altres bisbes -aquests de qui diu que han de sortir al carrer- quan exercia a Buenos Aires? I l'altre és esperar el futur: fins on serà capaç de netejar la casa de corruptes, de pederastes i de personatges vanitosos que, usant el nom de Déu, són capaços de perdonar la vida i condemnar uns i altres des de la més absoluta insensibilitat humana? Hi ha alguna cosa nova en Francesc o simplement estem en l'enèsima declinació del famós principi del comte de Lampedusa: canviar-ho tot perquè res canviï?
2VeritatsLa corrupció assola el paisatge institucional. Els responsables polítics han de donar comptes. El president Mas, del cas Palau. El president Rajoy, de la trama Bárcenas, probablement el cas més important d'irregularitats en el finançament d'un partit des de la instauració de la democràcia. Vint anys d'un tresorer amb tot el poder i tota la confiança fent de les seves. Els seus jefes -Aznar y Rajoy- no se'n poden desentendre. La corrupció és una malaltia que amenaça la convivència democràtica. Els dirigents polítics han de ser conscients que els ciutadans volen saber el què, el com i el per què. I si no ho saben o no ho poden explicar, cap de les seves promeses de regeneració i transparència tindrà credibilitat. La ciutadania reclama un relat de veritat, no una autoproclamació d'innocència. I només després de fer aquest pas -i les dimissions que les circumstàncies exigeixin- serà creïble el que es pugui fer en el futur. Es necessiten respostes radicals, és a dir, clarificadores dels fets, no només emplastres per passar una temporada més. Seguir encobrint les coses, amb l'argument que el sistema no s'esfondri, pot acabar fent més gran la fallida.
3MetàforesL'escriptor mexicà Juan Villoro és un gran aficionat al futbol en general i al Barça en particular. "La lliga espanyola és com una metàfora de la realitat del país", em va dir la setmana passada dinant a Barcelona. Te raó: més de la meitat dels equips lluitant desesperadament per la supervivència. I, a dalt de tot, dos plutòcrates disputant-se l'hegemonia. Tot això condimentat amb les espècies sovint picants del conflicte entre Catalunya i Espanya. Deia Manuel Vázquez Montalbán que Espanya era la Lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ara potser ja només és la Lliga de futbol, una lliga que, per cert, perd pistonada a Europa.
