El cinisme

Diu el filòsof francès Luc Ferry: "Un cop els ídols desconstruïts, el risc principal és el cinisme, l'adhesió liberal al món tal com va". Puc estar-hi d'acord amb alguns matisos. No m'agrada la paraula desconstrucció , que des que va sortir dels llibres de Derrida s'ha convertit en una cursileria, un eufemisme patètic. I no alinearia el cinisme amb el liberalisme, perquè és contribuir a la penosa afició contemporània de reduir la gran tradició liberal a les seves excrecions actuals. Sí, sense ídols el cinisme amenaça una espècie acostumada a la servitud voluntària, que li costa viure sense identificar-se amb alguna representació que generi temor. Tanmateix, aquest perill no em semblaria raó per renunciar a la critica dels ídols, a reconèixer a la ciutadania el dret a pensar i decidir per si mateixa. L'emancipació és aquesta disposició de l'esperit a decidir lliurement. No és l'autoproducció de l'individu, del grup, de la classe, de la pàtria, que veu l'altre només com un obstacle a la seva realització i no admet límits per acomplir els seus objectius.

Però és cert. Precisament perquè els ídols no acaben de caure, el cinisme creix. El sentit del cinisme el va expressar molt bé una personalitat eclesiàstica romana: Berlusconi és un puter però fa les lleis que a nosaltres ens convenen. Berlusconi segueix devorant-ho tot: dones, gitanos, immigrants, adversaris, televisions, diaris, institucions, fins i tot la mateixa República, i els italians li riuen les gràcies. Potser tenen raó els que diuen que la bulímia de Berlusconi funciona inconscientment com una metàfora del consum. Per això hi ha tants italians que s'hi senten còmodes. Ha calgut que les dones reaccionessin com a subjecte polític perquè la bombolla berlusconiana comenci a donar senyals d'enfonsar-se. Berlusconi, amb la mirada acusadora de les dones, ha quedat despullat, sense els cossos que amenitzaven els seus deliris consumistes.

Però el cinisme que havia aconseguit normalitzar Berlusconi no es exclusiu d'Itàlia. L'espectacle de la ministra francesa Alliot-Marie mentint un dia sí i l'altre també per negar les seves relacions impròpies amb l'entorn del dictador tunisià Ben Ali està fet de la mateixa matèria. La diferència és que cau en un país que, l'endemà d'haver enlairat Sarkozy als altars, ja va començar a descobrir que el sarkozisme era una forma de cinisme, d'una voracitat no gaire diferent de la berlusconiana. La qüestió no és si els francesos disculpen Alliot-Marie, sinó com Sarkozy segueix en el pendent del descrèdit en ser incapaç de fer-la fora.

I si seguim Mediterrani avall, arribem al País Valencià, on Camps i el PP han fet del cinisme estil, amb la complicitat de molts valencians. La tècnica del PP és pretendre utilitzar les eleccions per blanquejar les imputacions judicials (alguna cosa semblant passa entre nosaltres amb les ramificacions polítiques del cas Palau). Exactament la mateixa tècnica que Berlusconi. Si els partits, quan la corrupció els envolta, no busquen fer neteja si no burlar la justícia, només hi ha una possibilitat d'entesa entre els ciutadans i la política: el cinisme.