Publicitat
Publicitat

D’Andalusia a Veneçuela

1 . PODEM. Recordant Nietzsche, podríem dir que aquest déu menor anomenat bipartidisme, del qual darrerament i amb gran pompa s’havia anunciat la mort, encara seguirà convocant durant bastant de temps els seus feligresos a les catedrals. Ho hem vist a Andalusia. El bipartidisme, que Catalunya va liquidar fa ja una dècada, comença a decaure, però li queda vida. Principalment per dues raons: perquè PP i PSOE tenen encara molt poder per agafar-s’hi: control sobre l’Estat, influència sobre el sistema mediàtic, complicitat en els sectors econòmicament més poderosos, aliances internacionals i, fins i tot, una llei electoral que juga a favor seu. I perquè la regla de la majoria condueix a la simplificació. Tard o d’hora els conflictes polítics es fan binaris. I sovint quan el bipartidisme decau el substitueix el bipartidisme amb socis renovats.

Certament, a Andalusia, tot i ser un espai molt peculiar, hi ha hagut senyals de canvi. El bloc bipartidista ha perdut quasi 20 punts, que no és cap broma. Els nous entren amb força, tenint en compte que venien de zero. I hi ha raons per pensar que les aparicions de partits esdeveniment de trajectòria imprevisible podrien ser relativament habituals en l’actual societat de la informació. En aquest sentit, és evident que Podem ha captat i capitalitzat l’allunyament de la ciutadania de la política institucional. Ha obert una esquerda al règim. I que Ciutadans ha estat invitat a ficar-s’hi quan s’ha vist que el PP trontollava i que una part de la dreta podia quedar òrfena. Però caldrà mesurar bé la dimensió del canvi que busquen els electors. Si en algun moment el PSOE fos capaç -cosa improbable- de fer creure que ell es l’únic canvi possible, Podem tindria problemes. Les ganes de canviar ¿són realment tan grans que només se satisfaran si hi ha un daltabaix dels principals partits, o a l’hora de la veritat amb un canvi d’aparences i algunes cares noves n’hi haurà prou? Aquest és el dubte que deixa Andalusia. És el dubte sobre les possibilitats reals de Podem.

2 . FELIPE GONZÁLEZ. Veneçuela està en una crisi social i política profunda. Chaves, en el seu moment, va donar reconeixement i ajuda a sectors de la població veneçolana que mai ningú havia pres en consideració, i que vivien en la marginació més absoluta. En un país on els pobres són legió i les desigualtats enormes, milions de persones que mai havien sentit l’estat com a seu li van donar legitimitat. Es va configurar així un populisme de caserna que va adquirir un cert lideratge continental, recolzat en els poders de Pare Noel que donaven els diners del petroli. I així va mantenir una hegemonia que una dreta dividida, amb personatges de tots colors, i marcada pel seu passat, no va aconseguir contrarestar. Després el règim va anar degenerant cap a formes cada cop més autoritàries, amb una concepció absolutament patrimonial del poder, i amb grotesques caricatures del fundador. La caiguda dels preus del petroli ha fet la resta. La desfeta és tan gran que Maduro es va assabentar per la premsa del pacte entre Cuba i els Estats Units. Creia que tenien l’Havana tutelada i Castro va iniciar el canvi de parella sense demanar permís. Detencions arbitràries, clausura de mitjans de comunicació, violència repressiva i desfeta econòmica configuren el camí cap al caos.

En aquest context, Felipe González accepta defensar Leopoldo López i Antonio Ledezma, dos dels més destacats opositors al règim de Maduro, empresonats de manera manifestament arbitrària. Davant la passivitat dels altres governs llatinoamericans, González fa un pas: pressiona Maduro però també a ells. És hora de fer alguna cosa: de mediar per evitar el desastre. Veurem si realment el pas de González té conseqüències. I els actuals dirigents -no només els de la seva època- es belluguen. Però, tanmateix, l’expresident haurà d’anar amb compte a l’hora de fer amistats. No oblidem que el règim anterior es va col·lapsar en mans del seu amic, el presumpte socialdemòcrata Carlos Andrés Pérez. I que Chaves no hauria arribat si aquell règim no hagués entrat en catàstrofe.

Riure, malgrat tot