1 . EN COMÚ. Seyla Benhabib en diu "polítiques en primera persona": l'individu, més enllà de les formes tradicionals de representació, s'implica en la construcció d'un comú, un espai d'utilitat i de responsabilitat compartida. En aquest sentit la via catalana té un aire de família amb els nous moviments socials. La nació ha estat el marc polític propi de la modernitat. A finals dels 70, quan la deslegitimació ideològica de l'estat, la desregulació de l'economia i l'exaltació de l'individualisme varen preparar el salt a la utopia de la societat global, la nació semblava un anacronisme. Tanmateix, l'economista Dani Rodrik ha advertit que les institucions globals no tenen l'eficàcia de l'estat nació per regular els mercats, que les diferències geogràfiques i culturals determinen desitjos i necessitats diferents, que l'heterogeneïtat afavoreix la innovació i que paradoxalment internet reforça els vincles de proximitat.
Tot i tenir un perfil sociològic amb predomini de les classes mitjanes, la mobilització catalana per la independència és molt diversa: els seus actors tenen una considerable varietat d'orígens i de motivacions. Això els dóna força però també comporta un risc de volatilitat. S'acostuma a dir que hi ha tres models de legitimació d'un subjecte polític: l'identitari, el pragmàtic i el democràtic.
Al model identitari pertany el vell esquema "una llengua, una cultura, una nació, un estat", que tants estralls va provocar i tantes llengües i cultures va destruir pel camí. La identitat s'ha de pensar en termes nous, propis de societats definitivament heterogènies, en què el dret de sòl està per sobre del dret de sang i la cultura és un procés de transformació permanent, com la mateixa vida de les societats. El component pragmàtic funciona especialment en termes econòmics. Les institucions polítiques es justifiquen per la seva utilitat. Si no ens serveixen, si no defensen els nostres interessos sinó que els perjudiquen, cal canviar-les. Moltes persones senten aquesta discriminació, encara que sovint s'hagi entrat en la via de la frivolitat, com quan es diu que amb la independència no patiríem la crisi. El factor democràtic és el determinant. Un nou subjecte polític només pot ser fruit de la voluntat majoritària dels que el componen, resultat d'un procés democràtic sense limitacions ni coaccions.
En el fons, aquestes tres formes de legitimació del subjecte polític conflueixen en un punt: responsabilitat compartida. És a dir, contra les discriminacions (falsa identitat), contra la demagògia i els abusos de poder (falsa utilitat) i contra l'ús de l'imperi de la llei no per protegir la ciutadania sinó per anar-hi en contra (falsa democràcia). La independència pot tenir sentit contra aquestes tres perversions de la democràcia. Però només té sentit si no les reprodueix en el seu interior.
2 . INNOCÈNCIA. Avui fa quaranta anys del cop d'estat de Pinochet. Ho recordo com un dia molt trist. Vivia a París i uns pocs milers de persones ens vàrem aplegar davant l'ambaixada xilena. Sobresortia del grup la figura esvelta d'Yves Montand. Potser a les generacions posteriors els costi entendre-ho, però per a mi, aquell dia, va ser el final de la innocència. La innocència teixida en els 60, en què per uns moments va semblar que el happy end era possible.
3 . VOLTAIRE. "Catalunya produeix tot el que cal per a les necessitats de l'home i tot el que pot satisfer els seus desitjos. [...] Catalunya pot prescindir de l'univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Ho va escriure Voltaire a El segle de Lluís XIV (1751). Insisteixo, ¿aquesta sobredosi d'autoestima no mereix almenys un carrer a Barcelona?
