RAONS

Ideologia, educació i sanitat

Aquesta setmana el govern espanyol ha complert un compromís electoral, cosa que és notícia perquè no sempre passa: ha aprovat una reforma educativa -la vuitena en aquest règim- que posa fi a la llei Wert. Tot just arribar al poder, Rajoy va sorprendre amb un afany de revolució cultural conservadora que va tenir en una nova llei d’educació el seu puntal. Es tractava de donar satisfacció a les pulsions nacionalistes, als prejudicis catòlics i al menyspreu per les polítiques d’igualtat propis de la dreta i dels seus grups de pressió.

Ara el govern Sánchez, recolzat en la majoria de la investidura, ha corregit alguns d’aquells deliris. I la dreta ha posat el crit al cel: llibertat! Tothom sap que l’ensenyament és un dels factors clau perquè les persones es puguin construir una vida digna. I tothom sap que només una escola pública potent pot contribuir a una societat més igualitària. Però la dreta no entén aquestes raons, atrapada pel lobi eclesiàstic i pel negoci de les escoles privades. Per això resulta ridícula la insistència en el fet que cal una llei d’educació de consens. Hi ha coses a les quals l’esquerra no hauria de renunciar mai: a fer de l’escola pública prioritat absoluta, a prohibir la separació per sexes, a no distingir llengües de primera i de segona categoria i fins i tot a protegir els fills dels pares, que massa sovint són un perill.

S’ha d’assumir: quan l’educació entra al Parlament el conflicte està garantit. I és trist: després d’aquesta reforma tard o d’hora vindrà la reforma de revenja. I així successivament. La votació és significativa respecte al sobiranisme, només Esquerra hi ha votat a favor. D’altres han preferit recórrer a la pàtria com a coartada, per donar una mínima satisfacció a l’escola concertada abstenint-se.

“La sanitat, l’educació, la recerca científica i el món d’internet formen el cor de la societat postindustrial”, deia Daniel Cohen. I afegia: “Cap entra en el motlle polític tradicional”. També en sanitat és difícil entendre’s. El govern català ha xocat de cara amb el problema. Els que governaven el 2011 la van debilitar amb l’austeritat i ara ho paguem tots. I quan les classes mitjanes veuen que han de tancar els seus negocis i protesten, alguns consellers tremolen. I dintre del Govern es traspassen les responsabilitats els uns als altres.