Itàlia a l'avantguarda
Sempre és útil estar atent al que passa a Itàlia, perquè en moltes coses és l'avantguarda d'Europa, encara que sigui per conduir-nos a la rereguarda. A principis dels noranta, uns empresaris van voler trencar l'oligopoli econòmic que va dominar la Itàlia de postguerra i uns quants jutges agosarats van dinamitar el corrupte règim democratacristià que havia governat el país sobre una inestable estabilitat garantida pel Vaticà, la Màfia i el partit comunista. Aquest processos sovint tenen destins inesperats.
En aquest cas, el resultat imprevist va ser el berlusconisme. Un règim personal de pèssimes formes i poques idees però clares: legalització dels privilegis dels més poderosos i control social a partir del domini absolut dels mitjans audiovisuals. Un cop més l'esquerra va fer un paper d'estrassa i els excomunistes de D'Alema van jugar un paper decisiu en la normalització i consolidació del règim berlusconià. El model va fer fortuna a Europa i ens va dur pels camins de perdició de la crisi. Els èmuls de Berlusconi es van cuidar prou de guardar les formes perquè no se'ls veiés el llautó, encara que a alguns, com Sarkozy, els va costar reprimir-se.
Després va venir l'episodi Monti. Les autoritats europees van fer un assaig de l'autoritarisme postdemocràtic, en què s'estan doctorant, col·locant un primer ministre a la seva mida sense reconèixer el dret dels ciutadans a dir-hi la seva. Paga la pena que ho tinguem present: Europa podria intentar una cosa semblant si Mariano Rajoy se n'hagués d'anar a casa pel cas Bárcenas.
Ara Itàlia entra en una nova fase de dispersió. Amb el retorn del populisme berlusconià per un cantó i l'aparició del populisme de Beppe Grillo per l'altre. Amb un candidat que no es presenta (l'inefable Monti) i tres partits que el representen. I amb un sol partit de la vella escola, l'esquerra de Bersani. ¿Una premonició del que passaria aquí, amb els principals partits a la baixa i espai per a tot tipus de sorpreses? Itàlia sempre va al davant, camí de no se sap on.
