16/05/2017

Macron, l’home providencial

3 min

1 . LA IDEOLOGIA. “Soc un home de dretes”, va dir el nou primer ministre francès, Édouard Philippe, en el moment d’acomiadar el seu antecessor, Bernard Cazeneuve, “un home d’esquerres” i tanmateix amic. El nou cap del govern tenia pressa per donar testimoni de la seva filiació política. Formava part de la posada en escena de l’inici de la campanya electoral de les legislatives. Philippe ha d’aconseguir una majoria parlamentària si no vol ser flor d’un dia i deixar Emmanuel Macron veient com el país el governen uns altres. La declaració ideològica de Philippe tenia una finalitat tàctica: recordar la raó per la qual el president l’ha escollit, invitar els electors però també els dirigents polítics conservadors a compartir el seu projecte. O, dit d’una altra manera, obrir una via d’aigua en l’espai dels Republicans per capitalitzar la fuita. Amb el Partit Socialista a la deriva, ara ja només cal sembrar la discòrdia en la dreta, ja de per si prou dividida, per tenir els dos grans blocs tradicionals afeblits i poder aspirar al màxim de vots possibles d’un cantó i l’altre.

Però, a més d’aquesta raó tàctica, n’hi ha una de més profunda: anar col·locant al cap dels ciutadans la singularitat ideològica que Emmanuel Macron vol encarnar: ser al mateix temps de dretes i d’esquerres (una superació dialèctica que no s’ha de confondre amb el “ni de dretes ni d’esquerres” de la tradició feixista). En declarar-se de dretes, Édouard Philippe està dient que altres d’esquerres vindran a completar el dibuix i que, per sobre de tots ells, hi haurà l’home providencial, el president Macron, que encarnarà les dues sensibilitats en una sola persona. La presidència de la República Francesa sempre genera fantasies transcendentals. I els exegetes del nou president no s’estan de res. A Le Monde, Olivier Abel, professor de filosofia a la universitat protestant de Montpeller, atribueix aquesta idea macroniana a la inspiració de Paul Ricouer, al qual va conèixer i ajudar al final de la seva vida: “La tensió sostenible entre dos enunciats aparentment incompatibles” com a principi d’acció.

Conciliar la “novel·la nacional” i la “història global” és, per a Macron, funció primordial del president d’una República que sempre ha tingut pretensió universal. Però en plantejar la seva política com a assumpció de la dreta i de l’esquerra està insinuant una deriva sospitosa. No hi ha democràcia sense contradicció, ens deia el liberal Ralph Dahrendorf. D’alguna manera, Macron convoca els optimistes de cada casa -aquells que tenen marge per córrer riscos o a qui les coses els van prou bé per sentir-se còmodes amb la cantarella cosmopolita- a sumar per fer un front central potent que aïlli el malestar, la irritació i la protesta; a construir una majoria amb un pol de contestació a cada costat. Això dona arguments als crítics, els que pensen que en el fons Macron és el canvi perquè no canviï res, o, per dir-ho com el filòsof Frederic Lordon, “l’espasme d’un sistema oligàrquic que ajorna el traspàs, l’última solució”. I si fos així, seríem on érem, eludint enfrontar-se amb les causes i amb les polítiques que han generat el trasbals. Les entusiastes declaracions de Pierre Gattaz, president del Medef, una organització patronal, que diu que “viu en un núvol” i que Macron fins ara no ha fet “ni una falta”, contribueixen a la sospita.

2 . LA FOTO. França i Europa tenien ganes de bones notícies. I l’elecció de Macron ho sembla perquè trenca les inèrcies, presenta cares noves i pretén situar-se per sobre dels llocs comuns més antipàtics de la confrontació política. No només ha posat en evidència la feblesa dels partits tradicionals, sinó que ha aixecat acta de l’esgotament dels règims bipartidistes de postguerra. Tanmateix, hi ha una imatge de la seva visita a la cancellera Merkel que caldrà retenir i potser recordar a l’hora de fer balanç: Macron parla de reformes i Merkel diu que no hi té cap inconvenient mentre siguin escaients. Ara tots volen ser Macron, és la moda de la temporada: quant durarà? No sabem ni tan sols si el president arribarà a governar o haurà de cedir el govern a una majoria aliena. El discurs de presa de possessió de Macron assenyalava un objectiu principal: “Alliberar el treball”. Se’n poden fer moltes lectures, al gust de cadascú. De com es concreti aquesta promesa en dependrà en bona part el destí del macronisme.

stats