Misèria del tacticisme
1. Europa. Que tres persones –Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín– elegides diputats europeus en exercici dels seus drets hagin hagut de deixar les seves cadires buides en la constitució del nou Parlament és una anomalia democràtica que s’explica perfectament per la realitat de la Unió Europea. Per molt que hi hagi un Parlament elegit per sufragi universal que ens faci creure el contrari, la Unió Europea no és un ens polític autònom amb 'demos' propi. És simplement un tractat intergovernamental entre diversos països europeus i, per tant, hi manen els estats. Per això el vot s’organitza per territoris nacionals, de manera que cadascú pugui posar filtres al sufragi universal. I així el resultat definitiu no és el que emana de les urnes sinó el llistat que les institucions de cada país envien a Brussel·les.
Aquesta mateixa realitat s’ha expressat en el lamentable espectacle que han donat els màxims dirigents polítics europeus en la disputa pel repartiment dels llocs de poder de la cúpula de la UE. Els tractats intergovernamentals funcionen mentre hi ha algú amb autoritat per imposar les decisions en cas de desacord. Aquesta feina l’assumia Alemanya, però el declivi d’Angela Merkel ha fet que la dreta neoautoritària desafiés el que ella havia pactat. Una mostra més que Europa no té els mecanismes adequats per governar-se. I que ja seria l'hora que el Parlament prengués la paraula i comencés a marcar el pas. No serà: els governs no ho permetran. Però tot plegat confirma el que és evident: la impotència de la política, en què cada cop els moviments tàctics –a risc de portar al ridícul– s’imposen per sobre de qualsevol estratègia.
2. Espanya. El paradigma el tenim en la política espanyola, cada cop més encallada. La irrupció dels nous partits no hi ha tingut els efectes renovadors que s’esperaven, i els dos partits clàssics, PP i PSOE, semblen retrobar-se en un desig compartit: el retorn improbable al corporativisme bipartidista. Pedro Sánchez porta un any fent una exhibició permanent d’habilitats tàctiques. Li han permès ocupar la Moncloa i fer-se notar en el front internacional, però al preu d’entretenir allò per què ha estat elegit –l’acció de govern– en una provisionalitat impossible de justificar. Els mals resultats dels altres li permeten fer de la migrada majoria que té una plataforma d’autoritat. I transmetre la idea que ell hi està per sobre, amb dret a interpel·lar a un cantó i a l’altre. Però això té un límit en un país que té una agenda carregada d’urgències. L’estil de govern sense ànima de Rajoy va portar a la crisi que va desembocar en la moció de censura. I Sánchez no pot viure eternament de deixar que corri el temps, donant les culpes als altres i amenaçant amb noves eleccions per esgarrapar uns quants escons més.
Per fi hi ha data per a la investidura. Sánchez té a les seves mans construir una majoria que la faci possible. Té el desllorigador. I no pot pretendre, apel·lant a arguments de sentit d'estat que ell va refusar el 2016, que els altres el votin perquè governi al seu aire en minoria. Si la situació està aturada és perquè ell no està disposat a oferir un pacte de govern als que voldrien compartir-lo. Vol mans lliures i això només ho donen les majories absolutes. Per què es fa el ronso? Per l’obsessió de determinats poders fàctics amb els anomenats populistes i, sobretot, per la qüestió catalana. Perquè li fa pànic afrontar la sentència amb Podem al govern i amb la dreta a l’oposició demanant-li la batalla final. Que és precisament el moment en què hauria demostrar que hi ha diferència entre dreta i esquerra. I que és obligació d’aquesta última fer el que han demanat els que l’han votada: buscar vies enraonades per construir el futur.
I en aquest terreny em sembla de bon sentit estratègic i de responsabilitat que Jordi Sànchez, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull demanin que l’independentisme faciliti la investidura. No és un gest menor. Tothom sap que els enfronta amb Puigdemont i Torra i la seva estratègia de soroll i fúria.
