No perdem l’exigència crítica
Filòsof1. Europa. Timothy Snyder, al seu últim llibre, 'The road to unfreedom', analitza els processos actuals de degradació de la democràcia i construcció de règims autoritaris. “Un futur creïble –diu– requereix un present factual”, l’autoritarisme arriba “quan es perd la capacitat de distingir entre els fets i els desitjos”. I adverteix: “Si no hi ha veritat, no pot haver-hi confiança, i en un buit humà no apareix res nou”.
Aquest estiu hem vist un 'crescendo' en la propagació dels valors d’extrema dreta a Europa. I els últims dies ens han arribat alarmants imatges d’Alemanya, amb massives concentracions carregades de simbologia nazi. Si es deixa que el vendaval creixi per incapacitat de donar-hi resposta ideològica i política, ens podem trobar que un dia ja sigui tard. Si l’autoritarisme postdemocràtic s’acaba imposant en serà també responsable la desídia a l'hora de reformar unes democràcies que estan gastades i no reaccionen. Aquest és el problema d’Europa avui, aquesta és l’amenaça. I és imperatiu sortir d’aquest estat de resignació en què semblen viure part de les elits europees. Assumir l’agenda i els postulats de l’extrema dreta, com fan molts governs de dretes i d’esquerres, és una estratègia d’apaivagament que condueix inexorablement al desastre. Fent de la immigració una amenaça o restringint llibertats bàsiques en nom de la seguretat, es fa un triple servei al populisme d’extrema dreta: s’alimenta la por, que és el seu caldo de cultiu natural, es legitimen les seves mentides, i es consagra el recurs a les mesures d’excepció. Empoderar la immigració, com planteja Oriol Amorós, secretari d’Igualtat del Govern, sí que és un exemple de resposta democràtica al problema.
2. Espanya. Però la reacció democràtica que Europa necessita requereix estar atents al que tenim més a prop. Si volem defensar la democràcia, no hi pot haver treva en l’exigència crítica ni causa superior (pàtria, ideologia o creença) que obligui a suspendre-la.
En la seva campanya d’imatge per guanyar-se des de la desenfadada joventut la dreta espanyola, Pablo Casado ha deixat anar alguna perla considerable. L'última, aquesta: “Espanya no és un fet històric, és també un fet moral”. Poca broma. Un fet moral requereix una consciència, una capacitat de discernir el bé del mal, una idea de finalitat o camí a seguir i, naturalment, la vocació d’universalitat que se suposa a qui vol indicar el camí de la bondat. M’agradaria que el senyor Casado em digués on puc trobar aquest subjecte transcendental capaç de guiar tot un país pel camí correcte per poder-li demanar alguns aclariments. Però no hi donem voltes, en la frase de Casado hi ressona una fórmula malauradament ben coneguda en aquest país: “La unidad de destino en lo universal”. ¿Vivim un altre esclat d’una “joven muchachada”?
3. Catalunya. Però no caiguem en el cofoisme. També aquí hi ha poca consciència de la distància entre les paraules i les coses. I oblidem que el pensament il·lusori és el contrari d’un projecte polític. “Aniré fins al final”, diu el president Torra. Quin final? ¿Altra vegada un anunci que sabem que no es farà realitat? No deixem que un grafiter empordanès hagi de tornar a escriure en una paret: “No tenim República. Hem perdut el temps”. Cal temps, no regalar-lo. La defensa dels processats és sens dubte un element integrador: una àmplia majoria de catalans pensem que la seva situació es una clamorosa injustícia. I fins que aquesta qüestió no es resolgui no hi haurà desbloqueig. La transferència del conflicte polític a la justícia va ser un gest d’autoritarisme que degrada la democràcia espanyola, dificulta les vies de negociació i suma confusió a la confusió. Però hi ha d’haver una estratègia política més enllà de la situació dels presos. No es pot fer servir aquesta qüestió com a coartada per a la impotència política, ni per disfressar de victimisme els errors propis.
