11/02/2020

Qüestions de dignitat

3 min
Qüestions de dignitat

1. Europa en perill. El liberal alemany Thomas Kemmerich es va fer elegir president de Turíngia amb el vot de la CDU i del partit neonazi Alternativa per Alemanya. Angela Merkel va expressar la seva indignació i enmig de la irritació general Kemmerich va renunciar al càrrec. Els que havien fet saltar el cordó sanitari contra l’extrema dreta quedaven retrats. Era la bona notícia. Però diumenge vam saber que, davant la crisi, l’hereva assenyalada per Angela Merkel, Annegret Kramp-Karrenbauer, renunciava a ser candidata a la successió de la cancellera i a dirigir el partit. I és una mala notícia, per dues raons: perquè vol dir que no tenia prou autoritat perquè la CDU de Turíngia complís el principi democràtic de no col·laboració amb el neonazisme que regia des del final de la guerra, i perquè això confirma que la CDU està dividida i que, decaiguda l’autoritat de Merkel en el camí de sortida, la seva ala dreta comença a ensenyar la cara fosca i a alinear-se amb els partits conservadors que, oferint complicitat a l’extrema dreta, estan desestabilitzant Europa.

Es pot discrepar en moltes coses de Merkel, però ha tingut moments de gran dignitat democràtica. Ho va ser el seu famós discurs del 2015 sobre la immigració i ho ha sigut la seva posició inequívoca contra l’extrema dreta. Sense ella i amb la socialdemocràcia europea lluny de recuperar-se de la seva desfeta (de la sinistra herència dels Schröder, Blair i companyia), l’amenaça de l'autoritarisme il·liberal s’agreuja a tot Europa.

Si la CDU, davant de la crisi generalitzada de la confiança ciutadana amb la política, intenta remuntar festejant amb el neonazisme, se situarà en la mateixa posició que la dreta espanyola que es deixa cavalcar per Vox, o que la italiana, en vies de desaparició en mans de l’extrema dreta. L’Europa democràtica està seriosament en perill. I una pregunta s’imposa: on són els liberals europeus? ¿O és que, en la mesura que l’extrema dreta els compra el programa econòmic ja la donen per absolta, i no fan cap fàstic a l’autoritarisme postdemocràtic com a recurs davant el malestar social?

Tinc la sensació que tot plegat és conseqüència de tres coses: primer, la impotència de la política per posar límits al poder econòmic; segon, la nul·la voluntat de les elits econòmiques de fer concessions per reequilibrar les societats recosint les fractures socials; i tercer, un poder polític que cada cop es limita més a la defensa de l’ordre públic, cosa que es tradueix en un procés creixent de reforçament de la legislació penal i de judicialització de la vida pública. ¿Pot ser que Espanya, amb el conflicte català i la seva judicialització, torna a ser, com el 1936, un territori d’assaig del que s'esdevindrà després a Europa?

2. Catalunya bloquejada. En aquest context, sortir del bloqueig a Catalunya podria ser una aportació positiva. Un cop la confrontació amb Madrid s’ha estancat, el conflicte s’ha desplaçat a l’interior del sobiranisme. Sentirem falses apel·lacions a la dignitat en el servei a la causa suprema (el problema dels nacionalismes com a hereus d'un ordre teològico-polític és que sovint desdibuixen la racionalitat de la política en la incondicionalitat de la fe). I, en la campanya electoral que ve, la lluita serà per marcar el veí amb l’estrella de traïdor. Un exercici de risc quan pel teixit social s'estén la sensació que els ciutadans estan en un segon pla en relació amb la gran promesa.

És el moment de posar en marxa una negociació realista, sense renunciar a res però sense posar el carro davant dels bous, és a dir, assumint que el programa de màxims no està a l’ordre del dia. Una negociació que realment permetés avançar i obrir una nova etapa deixaria la dreta espanyola en evidència i demostraria a Europa que es poden vèncer les fatalitats. Tanmateix, perquè això sigui possible es necessita, als dos costats, una manera d’estar en el món que comença per assumir la incertesa i que en diem dignitat.

stats