21/01/2020

Un relat desmitificador i una aposta fanàtica

3 min
El major Josep Lluís Trapero declarant a l'Audiència Nacional

1. Incomoditat. La declaració del major Trapero en el judici de l’Audiència Nacional incomoda enormement els sectors més ideològics dels dos blocs confrontats –els sobiranistes i els seus adversaris– perquè qüestiona els dos relats sobre els quals s’ha desenvolupat el conflicte en curs.

Com ja va passar amb la seva actuació com a testimoni en el judici del Suprem, les paraules de Trapero confirmen el que era evident: que la declaració unilateral d'independència era inviable i per això va quedar en res. Implementar una república requereix un poder coercitiu per fer-la efectiva. I, com tots sabíem, el govern català ni tenia exèrcit ni podia comptar amb el poder judicial, i, com ha ratificat Trapero, ni tan sols tenia els Mossos a disposició per trencar amb la legalitat constitucional. Per tant, la DUI només podia ser un pas en fals. Una constatació que no només deixa en l’aire l’argument dels que es queixen que no es fes efectiva la República, sinó que també envia a un horitzó llunyà la consigna del "Ho tornarem a fer". No es va implementar res senzillament perquè no es disposava dels instruments per fer-ho. Ni tan sols de la policia autonòmica.

Però a l’altre cantó, el discurs també incomoda perquè desmunta el relat de la violència i de l’assalt a les institucions. Quina era la força de xoc de l’independentisme? Ja va decaure la rebel·lió i segueix sent inexplicada la sedició. De manera que si els uns amb la boca petita assenyalen Trapero com a traïdor, els altres, amb una lleugeresa estimable, donen per fet que menteix, perquè les seves paraules els obligarien a reconèixer que l’amenaça de ruptura no va ser mai real. La dinàmica de la confrontació simple, de la lògica de l’amic i l’enemic, té aquestes coses: obliga a unes sobreactuacions que hi ha un dia que fan aigües. Ni la independència estava a la punta dels dits, ni l’independentisme era un monstre instal·lat sobre unes institucions captives i al seu servei.

En aquest escenari, Trapero no ho té fàcil. En els cossos de l’Estat hi ha memòria corporativa i sobre el major es concentra la fúria per la gestió de l’atemptat de l’agost del 2017, en què els Mossos van portar la iniciativa. El calendari tampoc l’ajuda, els judicis es van programar de manera gens innocent. El Tribunal Suprem va establir una veritat judicial, que no té res a veure amb la veritat efectiva de les coses, al condemnar pel delicte de sedició. I aquesta dada pesarà segur sobre l’escena d’un judici que tampoc s’havia d’haver fet mai. Veurem filigranes buscant explotar les ambigüitats en la declaració de Trapero. Però judicialment les ambigüitats no compten, només compten els fets. O, almenys, així hauria de ser.

2. Fanatisme. La lògica de confrontació està plenament instal·lada en la política espanyola. I Vox juga a fons per capitalitzar-la davant d’un Casado que es deixa arrossegar fent una exhibició permanent de debilitat i falta de confiança. L'última trampa és l'anomenat veto parental, i el líder del PP hi ha caigut de ple. El pensament reaccionari està més inscrit del que sembla en la societat. Vox ho sap i empeny. Encara hi ha molta gent que creu que els fills són propietat dels pares i que poden fer amb ells el que vulguin. Un raonament estructural del poder patriarcal: la dona és propietat del marit i els fills del marit i la muller.

Els nens, com tots els humans, només són propietaris d’ells mateixos (i encara). Precisament convertir-se en persona consisteix en construir-se amb autonomia suficient respecte de qui pretengui crear-te a imatge i semblança seva. El lloc de la família hauria ser el de l’atenció, l’estimació i la cura i, en canvi, hi ha molt d’autoritat i despotisme. Sovint els fills són víctimes de la falta d’autoestima d'uns pares que els volen controlar de dalt a baix. Ho deia l’escriptor israelià Amos Oz: “El fanatisme sovint comença a casa, quan es vol obligar un ésser estimat a canviar pel seu bé”.

stats