Una abismal sensació de distància

Què poden haver vist els jutges de lluny que no hagi vist jo des d’aquí?

1. Desconnexió. Un símptoma inequívoc de crisi d’un règim polític és que la distància entre els relats que emanen de la superestructura política i mediàtica i la realitat dels fets i de les experiències viscudes pels ciutadans es faci abismal. Quan els esdeveniments passats pel sedàs del sistema de construcció de veritats col·lectives es fan irreconeixibles per als que els han viscut és que alguna cosa no funciona.

Sé perfectament que no és un problema específic d’aquí, que forma part d’una comunicació política que està amenaçant la democràcia arreu: el deliri de la repetició exponencial de les paraules per desconnectar-les de la realitat i fer que diguin qualsevol disbarat i trenquin tota connexió amb la veritat. Però quan aquesta bogeria arriba a la justícia, els senyals de l’alarma és multipliquen. I en tot el que envolta la construcció del procés contra els independentistes processats, la sensació d’irrealitat és aclaparadora. Què poden haver vist els jutges de lluny que no hagi vist jo des d’aquí? Quan constato l’obstinació de la fiscalia, i la del jutge instructor, de fer de la violència peça central del relat, ho veig tan allunyat del que he viscut que provoca una abismal sensació de distància.

Si alguna cosa ha destacat la premsa internacional ha sigut l’obsessió per evitar que la violència entrés en joc. Qualsevol ciutadà francès sap que a França una mobilització d’agricultors –i els camioners espanyols poden testificar-ho– o un conflicte sindical important té uns nivells de violència i conflictivitat que aquí no s’han vist enlloc. I, tanmateix, la violència centrarà els debats del judici. I comptarà amb un cor d’entusiasmes polítics i mediàtics que dona la condemna per assegurada i que no acceptarà altra cosa. ¿Com podem enraonar si no es reconeix ni tan sols el que és evident?

¿És possible que el principi de necessitat faci emergir un mínim relat de futur, que permeti parlar-se, més enllà las fantasies acusadores d’uns i l’irredemptisme dels altres?

2. Fer-se sentir. No participo de la falsa innocència dels que s’escandalitzen que un estat reaccioni amb contundència a un procés de separació d’una part del seu territori. La política és lluita pel poder i quan algú veu amenaçat el seu, reacciona. Fer creure que la independència catalana seria un passeig no és inconsciència, és una greu irresponsabilitat, que ara s’està pagant. Quan Catalunya rugeix, Espanya mossega. I si n’hi havia algun dubte aquí tenim la renovada dreta espanyola liderant un procés accelerat d’exclusió, per modelar el règim a la seva imatge i semblança. Pablo Casado parla de convocar els partits constitucionalistes i n'exclou el PSOE, Podem i els nacionalistes perifèrics. I el PP no va amb embuts a l'hora d'acusar Pedro Sánchez (soci de l’aplicació del 155) de “partícip i responsable del cop d’estat”.

La justícia ha adquirit un protagonisme polític que només s’explica per debilitat dels poders executius. Si Rajoy i Puigdemont haguessin estat a l’altura, Rajoy afrontant el problema polític en lloc de transferir la responsabilitat a la justícia, i Puigdemont parant a temps, potser ara no estaríem en aquest punt. No pot ser que la darrera paraula d’un problema com aquest la tinguin els jutges. Però és en aquesta situació que s’ha de torejar. Hi ha tot un judici al davant, seran mesos d’atenció mediàtica mundial. La justícia espanyola, últimament prou qüestionada – acaba de rebre una advertència del Tribunal d’Estrasburg–, serà escrutada internacionalment. Els magistrats, malgrat tenir l’orgull ferit, no poden menystenir les conseqüències que tindria que tot aquest procediment morís a Europa. La defensa i els acusats tindran una gran oportunitat de fer-se sentir. I cal aprofitar-la.

En aquest context, ¿és possible que el principi de necessitat faci emergir un mínim relat de futur, que permeti parlar-se, més enllà las fantasies acusadores d’uns i l’irredemptisme dels altres? Mentre cadascú segueixi tancat en el seu propi monòleg, la sortida democràtica serà impossible.