A cop de principis
1. Representació. Dilluns al vespre el president Macron va debatre en directe a France Culture, durant vuit hores i deu minuts, amb un grup de seixanta-quatre intel·lectuals francesos. “No m’imagino una trobada com aquesta a la Casa Blanca”, va dir Wieviorka. I jo, francament, tampoc a la Moncloa ni a Palau, en un temps en què les consignes poden més que les idees i la lògica de l’amic i l’enemic no deixa espai a la complexitat: estàs amb mi o estàs contra mi.
Deia la filòsofa Fabienne Brugère, en un debat anterior, que “la representació no és la solució sinó el nom d’un problema, en la mesura que s’ha de representar una societat plural amb aspiracions i condicions molt diferents”. I va ser tema central de la discussió amb el president: com fer que la gent se senti escoltada, integrada en les deliberacions, i que, així, les decisions posteriors adquireixin més legitimitat. Sembla que per fi es comença a entendre que hi ha un seriós problema de representació i mediació a les democràcies europees i que la política ha de demostrar que té la voluntat, la força i la capacitat de resoldre’l, perquè altrament la deriva cap a l’autoritarisme serà imparable. I més amb l’actual sistema de comunicació digital, en què la propagació il·limitada dels missatges, que genera veritats per repetició, comporta simplificació, contundència i lògica de confrontació. Quan no hi ha espai per als matisos, quan la baralla és a cop de principis (com si fossin garrots), és molt difícil fer compatible la representació i la deliberació. I la primera, sense la segona, dona una democràcia molt vertical.
2. Verticalitat. És en bona part el que passa a Espanya: un règim de dos caps. La doble línia de legitimitat: l’aristocràtica –del monarca– i la democràtica –del president del govern– estimula una pugna permanent entre el cap d’estat formal i el cap d’estat efectiu que fa que el president sigui més que un primer ministre. Després de tants anys d’hegemonia bipartidista –amb el control corporatiu de l’Estat per part de la parella PP-PSOE, que se’n creien els amos– les disfuncions són molt grans. I queden reflectides en el principal desequilibri sistèmic: un estat molt descentralitzat en la despesa però enormement centralitzat en la presa de decisions. I així, el poder s’estira cap a dalt. El president del govern xucla, concentra la capacitat de decisió, i el legislatiu està concebut amb caràcter subaltern, entenent que els diputats hi són per servir el que els mana.
Aquest dies assistim al penós espectacle dels partits fent llistes electorals guiades per la voluntat del líder corresponent: fidelitat, obediència i caprici. Els partits, que haurien de ser puntals de la deliberació democràtica, tenen prohibida la discrepància interna. I la màxima llicència que es permeten a les llistes són els capricis del que mana, que així demostra que el poder, com tots sabem des del 'Llibre de Job', es funda en l'arbitrarietat. Així només hi ha lloc per a la confrontació amb l’altre, i en aquest terreny no es pot minimitzar la capacitat destructiva de l’extrema dreta: la pàtria com a absolut, el supremacisme blanc i masclista, l’odi a l’immigrant i el rebuig al feminisme es propaguen amb la complicitat de partits que s’autoanomenen constitucionals. I corrompen la democràcia.
Quan es nega tota sortida política a la qüestió catalana, quan es pretén reduir-ho tot a la baralla frontal entre l'imperi de la llei i la via unilateral i, a cada cantó, són rares les veus que gosen afirmar en públic el que diuen en privat (que no hi ha lloc per al programa de màxims), la via autoritària guanya pes. I és irresponsable que algú pugui dir que no és problema dels catalans qui governi a Espanya.
