04/12/2018

L’extrema dreta que sempre ha existit

3 min

1. Passarel·la. L’extrema dreta sempre ha existit a Espanya. I si no s’havia singularitzat prou com a organització autònoma és perquè estava integrada en el PP. La implicació de la dreta amb el franquisme –la dreta democràtica era residual en sortir de la dictadura– la va obligar a una llarga travessia del desert, fins que José María Aznar la va refundar. I ho va fer sobre dues banderes: el neoliberalisme radical (desregulacions, privatitzacions, desigualtat, concentració de la riquesa, reducció de la fiscalitat als rics) i el patriotisme espanyol (a partir d’una apropiació nacionalista de la Constitució). Durant un llarg temps d’hegemonia de la dreta, totes les seves famílies van coexistir sense gaire soroll.

Els efectes demolidors sobre les classes mitjanes de la crisi del 2008 i el passotisme ideològic del PP de Rajoy, ancorat entre l’apologia del sentit comú i el “no hi ha alternativa” como a màxima política, han fet que el PP es desenquadernés. On n’hi havia un, ara n’hi ha tres: Vox, PP i Ciutadans. I Vox no és res més que la radicalització del discurs d’Aznar. En matèria econòmica, Vox no aspira a cap revolució, és el manteniment del poder establert sense contemplacions. En matèria ideològica, és la liquidació dels drets individuals i col·lectius reconeguts per la Constitució. Amb quatre fòbies com a bandera: contra el feminisme, contra els nacionalismes perifèrics (tot el que no sigui el nacionalisme espanyol), contra la immigració, contra els drets civils i les llibertats individuals. Es confirma una vegada més que l’extrema dreta és la passarel·la del neoliberalisme cap a l’autoritarisme postdemocràtic quan les democràcies liberals no aconsegueixen canalitzar el malestar creixent de la ciutadania ni fer cap concessió que modifiqui els desequilibris socials existents.

2. Responsabilitats. Vox no és un bolet crescut en el fang de l’actual bloqueig polític espanyol. Forma part d’una deriva generalitzada a tot Europa. Evidentment, l’independentisme català –i la gestió que n’ha fet la dreta criminalitzant-lo i transferint-lo a la justícia– ha donat ales i munició a l’extrema dreta. I ha portat el PP de Casado a córrer darrere d’ella. A partir d’aquest moment la dreta espanyola serà captiva de l’extrema dreta. I els que ho dubtin que mirin cap a França. Allà, des que Sarkozy va trencar el cordó sanitari que havia mantingut sempre Jacques Chirac, l’extrema dreta marca el pas a l’espai conservador.

Les eleccions andaluses marquen la fi d’una hegemonia regional. S’ha verificat que la degradació del sistema-PSOE era molt gran. Pedro Sánchez ha jugat a aprenent de bruixot i s’ha cremat. No va gosar forçar el canvi de candidata i s’ha desentès de la campanya, pensant que els danys serien limitats i anirien a càrrec de Susana Díaz. I ara tot són dubtes sobre els efectes positius del nou govern socialista, que ni tan sols han evitat la desmobilització del seu fidel electorat andalús. L’esquerra no pot eludir les seves responsabilitats en el gir ultraconservador que està fent Europa. El mimetisme amb la dreta, la renúncia als seus valors referencials, l’han deixat fora de joc quan més se la necessitava.

La presència de Vox obre una esquerda en el règim democràtic. Més greu en un país amb les institucions ja molt tocades per la confusió de papers generada pel conflicte català. A totes les pròximes eleccions Vox hi serà. I veurem el grau de contaminació del conjunt de la dreta. L’esquerra, ja sigui PSOE o Podem, no es pot limitar a reviure el discurs de la lluita antifeixista. Ha de ser capaç de connectar amb el malestar de la ciutadania que s'està evidenciant amb la ruptura del vincle representatiu. No n’hi ha prou amb paraules. El problema nuclear avui és la desigualtat (de recursos, de drets i de càrregues). L’exaltació patriòtica el camufla, però no el resol. ¿L’esquerra té algun projecte per afrontar-lo?

Josep Ramoneda és filòsof.

stats