Publicitat
Publicitat

El pla de màxims de Rajoy

Puigdemont necessitava calma i des de Madrid li van caure els dos primers presos polítics del Procés

1 . HORITZÓ. La prudència estava guanyant terreny fruit d’una avaluació realista de les relacions de forces i de la multiplicació dels senyals, alguns objectius, altres induïts, de risc de recessió econòmica. Els equilibris que ha estat fent el president Puigdemont aquests dies en donen fe. La frenada del dia 10, en la seva compareixença al Parlament, ha anat seguida de la carta de resposta a Rajoy. De la fórmula emprada dimarts de la setmana passada -“Proposo al Parlament que suspengui els efectes de la declaració d’independència”- a la que va utilitzar a la carta de dilluns -“La suspensió del mandat polític sorgit de les urnes”- hi ha una evident gradació. El govern espanyol ho podria haver interpretat com el “No” que exigia. No va ser així, perquè Rajoy té els seus plans. Si no els fa efectius amb més acceleració i contundència, és perquè mira de reüll a Europa i aquesta li demana contenció.

El dilluns estava assenyalat com un dia decisiu (en portem tants que ja hem perdut el compte, la qual cosa fa pensar que fins ara cap ho ha estat). La notícia s’esperava al matí i va arribar al vespre. Tot es va complicar amb la decisió de la jutge de decretar la presó provisional per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Puigdemont necessitava calma i des de Madrid li van caure els dos primers presos polítics del Procés. Tots estem veient des de ja fa uns quants anys l’evolució dels règims liberals europeus de l’estat de dret a l’estat de seguretat, amb enduriment de les vies penals i amb manifestes restriccions al carrer. Però costa d’entendre que després d’un seguit de mobilitzacions i manifestacions massives de centenars de milers de persones sense cap incident violent digne de ressenyar, excepte la sortida de mare policial de l’1 d’octubre, dos del seus principals promotors acabin entre reixes. No l’hi posen fàcil, a Puigdemont.

Rajoy pot intentar liquidar les expectatives de canvi obertes l’any 2011 amb el 15-M i el sobiranisme

I menys encara quan no hi ha cap senyal des de Madrid d’acceptar asseure’s a discutir a partir del reconeixement mutu. Tota l’oferta que hi ha és una vaga comissió de reforma constitucional, que és un caramel enverinat perquè podria conduir a un tancament més gran del règim. És difícil que Puigdemont pugui retirar el programa de màxims si, com a mínim, no hi ha una hipòtesi de referèndum a l’horitzó.

2 . RESTAURACIÓ. Tanmateix, l’opció del referèndum no hi serà. Per què? Per raons estructurals i per raons d’estratègia política. Per estructurals em refereixo a la construcció de la idea de la nació espanyola i de la manera castellana d’entendre el poder: no hi ha lloc en aquesta cultura per reconèixer Catalunya com a subjecte polític ple. Sempre serà un braç d’un cos únic.

D’estratègia, perquè Rajoy pot veure ara l’oportunitat de culminar el projecte amb el qual va arribar al poder i que la crisi el va obligar a deixar a mitges. Rajoy va formar el seu primer govern amb un programa rotund de restauració ideològica, després de les lluites que havia liderat contra l’ampliació de drets individuals que va dur a terme Zapatero i la millora de la situació de Catalunya amb l’Estatut, que el PP va convertir en camp de batalla. Rajoy ha fracassat: es va haver de menjar part de la seva restauració ideològica (entregant el cap dels seus promotors, Wert i Gallardón) i ha vist com l’independentisme assolia en el seu mandat les cotes màximes. Ara té una oportunitat de recuperar el seu projecte de restauració, aprofitant que Ciutadans, que havia de ser l’ala liberal de la dreta, el desborda per l’extrema dreta, i que el PSOE segueix adossat al govern en la defensa de l’immobilisme d’un règim del qual se sent copropietari. I de liquidar així les expectatives de canvi obertes l’any 2011 amb el 15-M i el sobiranisme.

En aquest impàs, es torna a parlar d’eleccions, de fer foc nou encara que al final sigui la mateixa fusta la que alimenti les flames. Haurien de ser autonòmiques i estatals, amb un cert compromís de renovació del personal. Puigdemont ha dit sempre que se’n va. Rajoy hauria d’acceptar que el president és el fusible del règim. Però Rajoy només les vol per consolidar-se i fer oblidar el seu fracàs, i al sobiranisme hi ha por que provoquin una fractura interna i que els comuns es converteixin en decisius. Uns càlculs mesquins per a una situació urgent que requereix grandesa d’esperit.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT